Israel no té constitució, no és clar quina és la seva jurisdicció, les fronteres no han parat de canviar des de la independència i la majoria de la població dels territoris ocupats no és ciutadana d’Israel. La Constitució mai ha estat definida i formalment aprovada. La declaració 181 de l’ONU de novembre de 1947 per la partició de Palestina requeria que els dos futurs estats, el jueu i l’àrab, tinguessin constitucions democràtiques amb igualtat de drets per a tots els ciutadans. No és el cas. Ben-Gurion, fundador d’Israel, no ho va impulsar perquè el seu partit no perdés el poder, per mantenir el suport dels partits confessionals i per por de tenir una població àrab que suposés una amenaça per al futur estat que havia de ser, en la seva visió, necessàriament i únicament jueu.
Les fronteres de 1949, green line, mai varen ser reconegudes per Israel, i les de 1967, amb annexions mai aprovades internacionalment, el Golan, Gaza i Jerusalem Est, tampoc. La retirada del Sinaí després de la guerra de 1973 va ser un pacte bilateral amb Egipte. Queda, doncs, en la indefinició quin és el territori on la llei de l’estat és aplicable i quins són els territoris ocupats sota el mandat d’una ocupació militar.
Cisjordània és un territori que Israel vol annexionar. És un territori ocupat i, per tant, no és part formal de l’Estat d’Israel. La política practicada des de fa anys és implantar-hi colons de comunitats jueves de països de l’est sense experiència en entorns democràtics i, per tant, amb dosis de radicalitat, la qual cosa causa un conflicte permanent i progressiu amb els palestins.
Al final de la guerra d’independència, varen quedar 750.000 palestins en el territori d’Israel, avui són 150.000. La ciutadania no es va establir com un dret a Israel fins a assegurar que la majoria de la població era jueva. Es varen posar en marxa des de 1950 lleis de «lliure retorn», que asseguraven la ciutadania a tots aquells jueus que volguessin tornar. Avui és incert quins són els ciutadans amb plens drets, jueus, i els que no els tenen garantits, els palestins i altres minories.
S’han aprovat, des de 1950, 23 lleis bàsiques equivalents a la Constitució, però no totes garantides per la necessitat de majories reforçades per modificar-les. La situació quant a garanties i drets és avui ambigua a Israel; sempre ho ha estat.
Des de la segona arribada al poder de Netanyahu, el 2009, la dreta, amb el Likud, va iniciar una guerra política contra els tribunals, als quals acusava de tenir un poder excessiu i, per tant, de posar en perill la confessionalitat de l’Estat. Contra el costum i la pràctica de tot estat democràtic modern, la separació entre estat i religió és avui impossible a Israel.
El 2011, la majoria del govern va aprovar una llei contra els boicots polítics, i el 2014 una que requeria un referèndum per retirar-se de qualsevol territori ocupat, malgrat que haguessin estat annexionats per fets de guerra. Es tractava de justificar la situació present, malgrat que fos arbitrària i injusta.
La campanya mediàtica contra els tribunals per l’establiment de nous assentaments de colons, contra la llibertat d’expressió, la igualtat de gènere o la reducció dels drets dels palestins, va ser forta, i es va barrejar amb les causes penals que, per corrupció, tenia el primer ministre.
Quan es va produir l’atac terrorista de Hamàs l'octubre de 2023, les manifestacions i l’oposició d’una part de la ciutadania d’Israel contra aquesta situació eren intenses i contínues. La guerra va aparcar tot això. Primer calia acabar amb Hamàs i retornar els ostatges, després la revisió del marc jurídic. No és forassenyat pensar que l'allargament de la guerra fins a 18 mesos ha anat perdent sentit perquè Hamàs ja estava derrotada, però no aniquilada, i això era i és certament impossible, i el patiment dels ostatges no tenia raó de ser i resultava inútil. La continuació de la guerra va tenir relació només amb el manteniment de l'statu quo i l’ajornament del judici penal per corrupció contra el primer ministre. Entre el 2023 i el 2024 el nivell de suport al govern del Likud no va superar el 35%, i la confiança en el futur democràtic d’Israel es va moure entre el 29% i el 33%. La pau afeblirà Netanyahu, malgrat les seves ànsies expansionistes i imperials.
Netanyahu sap que, en un país en pau i en què no hi hagi ostatges en perill de mort, amb una guerra guanyada i una ciutadania sense por, pot perdre les eleccions. En un estat amb nombroses excepcions a la democràcia –qui és ciutadà i qui no, quines són les fronteres, quin és el territori de l’estat i l’ocupat– la resolució de l’odi i del terrorisme desfermat per la guerra resulta indesxifrable.
Al final de tot es comprova que, amb els problemes humans i socials de l’Estat d’Israel, no tenir Constitució no representa un avantatge des de cap punt de vista, encara que sembli que pugui aportar avantatges tàctics. Al contrari... Tret que s’opti per un apartheid avui impossible i sempre indesitjable, fins i tot per a la població israeliana d’obediència ortodoxa.
