L’Educació Secundària Obligatòria (ESO) es va implantar fa 30 anys. La gran novetat llavors va ser que a l’any natural en què bufen 12 espelmes els alumnes de la pública passen de l’escola de dibuixos i plastilina a l’institut dels que ja s’afaiten i depilen. I fins ara. En aquest temps alguns pares han experimentat, sobretot amb els seus primers fills, un temor més o menys intens pel fet de matricular les seves tendres criatures a uns instituts que, escoltant-los, són percebuts per ells com si fossin les pitjors presons colombianes.
S’han fet molts canvis a l’educació en 30 anys (sovint més polítics que pedagògics), però cap ha eliminat el bot d’un centre a un altre als 12 anys. Jo, personalment, no li veig cap pega, me sembla adient, però cert és que han aparegut no poques iniciatives per suprimir-lo: centres pel seu compte, regions que ja ho han iniciat i comunitats educatives locals, com ara el CEIPsa Garriga, que ho han plantejat, de moment sense sort. La proposta santlluïsera té el suport dels pares, docents, i tots els partits polítics, que no és poca cosa en el temps que vivim. Molts pedagogs hi estan d’acord, i costa trobar-ne fermament en contra.
El sistema educatiu canvia. La societat canvia. Les prioritats canvien. I, dels 11 als 16 anys, els al·lots canvien moltíssim. I per complicar-ho més, no tots canvien al mateix ritme. A la meva llarga trajectòria de dobles visites diàries a l’escola he vist alumnes de sisè de Primària a qui el porter d’una discoteca no demanaria el DNI i altres de la mateixa edat que encara es creuen i semblen un Pokémon. Deixar-los quatre anys més al mateix centre és més còmode per a la logística familiar sobretot si al poble no hi ha institut, evita presumptes problemes d’adaptació i dona continuïtat al projecte educatiu. Per tant, i sempre que també es pregunti a cada un d’aquests alumnes en plena pubertat què en pensa de passar-se 13 cursos anant al mateix col·legi amb els mateixos companys, tampoc li posaré pegues.
