Els veterinaris estan en peu de guerra contra el decret que els hi vol restringir l’ús d’antibiòtics. La mort d’una gossa a Galicia a conseqüència de l’endarreriment del cultiu microbià que exigia el Ministeri d’Agricultura per poder administrar-li els medicaments necessaris, va encendre la flama d’una protesta que ja veurem com acabarà. A casa no tenim ni gos ni gat ni canari, però al carrer, cada dia hi ha més persones que passegen els seus animals domèstics, sense comptar amb les gallines, que ja sabem que campen lliurement pels barris de Maó.
La burrocràcia torna a enfarfegar-ho tot i no cal ser cap gran estadista per entendre que en el futur, a més de residències i geriàtrics, faran falta més consultes d’aquests professionals que tenen cura de la salut de les pobres bèsties. El realment curiós en un país de la picaresca com el nostre, és que siguem tant prolífics en normes, normatives, decrets lleis i reglaments que moltes vegades acaben fent-nos col·lapsar. Tant que ens agrada la simplificació i la digitalització per tal d’alleugerir la nostra existència però, en canvi, la sensació és que cada dia que passa, tot sembla una mica més feixuc i pesat d’executar en qualsevol instància de la nostra vida.
Tot plegat em recorda aquell acudit d’aquell que entra a una botiga i demana una llibreta però el comencen a interrogar sobre la mida, si la vol quadriculada o de ratlles, amb marges o sense marges i quan porta una estona responent, n’arriba un altre amb la tassa del wàter i els pantalons pels genolls i els hi diu: la tassa és aquesta, el cul el meu i el paper que vull, aquell d’allà, si us plau.
