En el capítol anterior el nostre espia va voler introduir la mala consciència al conseller de la cosa. Disfressat d’economista d’aquells a qui tots els polítics escolten però que no n’hi ha cap que li faci cas, per una vegada va obrir la boca i va amollar la bomba: l’Estat xucla la riquesa que creen les Illes Tropicals i en retorna una misèria.
El conseller no va tenir més remei que reconèixer que era una veritat com una casa, però va respondre que ell i tots els seus predecessors ja s’hi havien acostumat; no era cosa de complicar la vida al seu partit, que quan comandava a l’Estat, feia ben igual. A més, denunciar-ho equivaldria a donar la rahón als catalinos, que pateixen la mateixa situació, i açò na Megustalafruta, la fillola del senyor Fijo, no ho toleraria.
L’assessor ja veia cessat el seu conseller i, darrere del conseller, a ell també, ara que havia aconseguit un sou estable. I així és que només es va refer del retgiró quan va veure que l’amo de la casa matava el tema i s’interessava més per signar, ben a deveres, l’ordre de segregació lingüística escolar per al curs qui ve.
«Açò no afecta es meu sou -va pensar- i a més va en la bona línia d’anar arraconant, més a deveres que a poc a poc, la llengua dels indígenes».
Resolt, idò, el tema de la llengua, el conseller se’n va anar a una festa que celebraven els grans hotelers, radiants perquè tot el discurs de la massificació s’havia transformat en la persecució del lloguer turístic.
I així, ells amb les habitacions més plenes i la massificació ben igual. A més, amb el progrés del «todo incluido», mataven les expectatives del petit comerç local. Què més podien demanar? No és estrany que rebessin el conseller amb una gran ovació i que el nomenassin membre d’honor de l’associació UCPP, que vol dir «Units Contra es Peix Petit», anomenat també peixetó.
Ensoldemà pels finestrals de la Conselleria entrava un solet molt bo, d’aquells que fan pensar que ja arriba el bon temps i prest mos inflarem. I, en conseqüència, l’espia s’hi va presentar disfressat de turista de qualitat que ha decidit comprar una casa a les Illes Tropicals.
Com és natural, per més que fos turista de qualitat, els guardes de la porta el van aturar. Però l’espia podia aportar un document que demostrava que un de cada tres compradors de cases, idò ell, era estranger. I els altres dos, difícilment eren indígenes, més bé residents d’estiu, també.
I com a representant de la bona marxa de les immobiliàries, el conseller el va fer entrar al seu despatx i va ordenar a la secretària i a l’assessor, na Nataixa i en Juan Pelayo, que li ballassin un bolero, amb ximbomba i tot, com a prova del seu agraïment i consideració.
- I com s’ho ha fet per comprar una casa -li va dir eufòric el conseller-, tan malament com diven que està la cosa?
- Però que no ho veu que aquest és un turista de qualitat? -va intervenir na Nataixa, més be per enfotre’s, i que ja tenia a punt la capsa de pastissets que sap que li agraden tant a l’espia.
- Però conseller – va dir l’assessor, més innocent que mai-, si de cases per vendre n’hi ha moltes, n’hi ha prou de mirar els mostradors de les immobiliàries. La gent es queixa de vici.
- Mem -va resoldre el conseller-, és que n’hi ha que voldrien duros a quatre pessetes, com deien quan jo era jove-. S’assegui al sofà -va continuar, dirigint-se una altra vegada al turista de qualitat- i contempli si governam al seu gust en aquestes illes.
- Segui, segui -va afegir servicial l’assessor-. Que li quedi clar que també pensam en els pobres, tant que ara volem fer 90 habitatges socials en un poblet de l’Illa de Nord, avam si cream un bon gueto.
- Hauria de comprovar, senyor turista de qualitat -va continuar el conseller, més amable que mai-, que no s’hagi comprat sa casa, amb piscina supòs, en una zona protegida on està prohibit edificar.
- No me l’espanti -va dir l’assessor a l’orella del conseller-, que això és turisme de qualitat.
- Perquè si fos així -va continuar el conseller mentre donava una coça a l’assessor per davall la taula-, tampoc no tindria cap problema. Noltros legalitzam tot allò que sigui il·legal i que es fotin els legalistes! No passi cap pena, perquè som com els fills petits d’en Trump, liberals a matar.
I l’espia se’l mirava i s’anava menjant els pastissets en silenci.
