No hi ha hagut foto de l’acord, però segur que Héctor Pons respira més tranquil després d’assegurar-se el vot d’Ara Maó per al pressupost municipal. Per molt que Pedro Sánchez o Marga Prohens intentin normalitzar el que suposa governar sense tenir els comptes aprovats, és la prova d’un fracàs polític: mantenir un govern que no ha estat capaç d’estabilitzar els acords d’investidura i que ja no representa la majoria social.
Costa d’entendre que els dos partits que el batle defineix com a «socis naturals» siguin incapaços de governar junts i ens tenguin en la intriga de cada votació. L’estratègia podria tenir sentit si el PSOE hagués decidit arribar a acords puntuals amb el PP o Ara Maó segons els casos, però s’ha vist que amb els populars no volen ni sentir l’olor de negociar.
Si donam per bo que l’esquerra no ha pactat d’amagat tornar al govern de coalició, una clau de l’acord pressupostari ha estat crear una línia d’ajudes de 60.000 euros per als joves que viuen ofegats pel lloguer. D’aquesta manera, Maó es converteix en el primer municipi de Menorca amb la seva pròpia línia de subvencions per a l’habitatge, que se sumen a les del Consell, el Govern i l’Estat.
El problema d’aquestes ajudes, tot i la bona intenció, és que acaben afavorint que pugin encara més els preus. L’Ajuntament té tres grans eines a l’abast per contribuir a resoldre el problema de l’habitatge i, de forma inexplicable, no les vol emprar: adaptar el Pla General, agilitzar la concessió de llicències i reduir la càrrega fiscal sobre la residència habitual.
Maó no s’ha adaptat al decret del Govern que permet dividir les cases grans o transformar els locals buits, no ha canviat el planejament per incentivar la construcció de pisos, no adapta la norma als nous perfils de família o models de convivència, acaba de pujar l’ICIO per recaptar més… Receptes del passat que no funcionen avui.
