Instal·lat ja D. Trump a la Casa Blanca ens podem demanar què hi resta d’aquella època que fou anomenada de la «globalització». Es preveu un retorn als proteccionismes i a la priorització dels interessos «nacionals» dels EUA per damunt de tot i, òbviament, una retirada dels organismes multilaterals que poguessin limitar o condicionar la política del «nosaltres primer». Sense menystenir la importància de l’economia, fa la impressió que la totalitat de la vida política hagi estat colonitzada per una lògica empresarial així com per un llenguatge més propi dels contextos de negocis o d’una tendència a incrementar el benefici d’una de les parts anunciant prèviament una posició de màxims impossibles d’assolir, però útil com a carta negociadora: «això ho aclareixo jo en 24 hores», «el canal és nostre», «et compro Groenlàndia», etc.
La gran nació americana, per tant, no es representa com un Estat, sinó com una «empresa» que té dret a créixer –i aquest seria el criteri que determinaria el seu èxit– amb vista a un increment dels beneficis constant i il·limitat –com la tendència a augmentar l’alçada dels gratacels–, la condició «política» per al qual consisteix a no atreure els qui no mereixen ser partícips d’aquests beneficis, val a dir, els qui no gaudeixen de l’estatut d’«autèntics» americans, cosa que pervertiria el veritable esperit d’empresa: només els «nostres» en formen part, i només als nostres s’ha de repartir dividend.
La simplicitat de les idees trumpianes les fa entenedores per a tothom; com menys siguem a repartir, a més ens tocarà a cadascun, i això ha de ser «bo» per al conjunt de l’’empresa’ i del món financer que s’hi alimenta. Ara bé, ens podem demanar si la lògica política es pot reduir a una lògica empresarial, i si eventualment es podrien determinar possibles contradiccions entre una i l’altra, per exemple a l’hora de pensar en la noció del bé comú, de la solidaritat o la justícia. El guany empresarial no és el mateix que el desenvolupament polític –per la mateixa raó que els mitjans no equivalen als fins ni els beneficis privats són garantia de bona convivència pública–, de la mateixa manera que la societat civil no és el mateix que l’Estat.
La filosofia política moderna defineix Estat com a aquella institució que ostenta el monopoli en l’ús legítim de la violència amb vista al manteniment de l’ordre social i del compliment del principi de legalitat, només partint del qual es pot parlar pròpiament de ‘Justícia’, transcendint l’àmbit de la vida domèstica vinculada al concepte d’eco-nomia: l’’oikos’ és la casa, la qual era dirigida pel patriarca –l’únic membre alliberat de les tasques domèstiques per a abocar-se a la vida pública– i acollia en el seu si tant a la dona com als esclaus, tots ells exclosos dels afers pròpiament polítics i de la consegüent consideració de ‘ciutadania’.
Els pensadors grecs superaren la perspectiva de l’’oikos’ en la mesura, justament, que establiren un vincle íntim entre el concepte de ‘oikonomia’ –economia- i esclavitud –car és propi d’esclaus pensar només en els ‘neg-ocis’ i no en els ‘ocis’ de l’Àgora–, i entre el concepte de ‘polis’ i llibertat. Aquesta tradició de pensament polític culminaria a la Il·lustració i la Revolució Francesa –i la Declaració de la Independència americana–.
L’«esperit revolucionari» no era empresarial, sinó polític, i aspirava a la proclamació constitucional dels Drets del Ciutadà, la validesa dels quals es pretenia universal i necessària, basada en el reconeixement de la sola condició de ‘persona’ al capdavall de tota individualitat que ja no podia ser ‘súbdit’, sinó ‘ciutadà’ autònom, conscient i lliure.
La Unió Europea començà essent un projecte d’integració econòmica, però al capdavall s’hi suposava una idea il·lustrada: que l’Estat no és només un instrument posat en mans dels propietaris i empresaris, sinó un fi en si mateix per a l’ampliació contínua dels drets i llibertats de la totalitat dels ciutadans els quals es constitueixen jurídicament i estatal en espai just de convivència, d’acord amb els principis d’un Estat Social i Democràtic de Dret. Tal vegada caldrà retornar dels EUA a Europa per a entendre millor aquests principis fundacionals de la idea republicana de ‘Política’.
