La democràcia il·liberal

Ni els governs neoliberals ni els populistes, que quasi remen ja dins la mateixa barca, res tenen a veure amb la democràcia socioliberal, la qual circumscriu recuperar l’ànima redemptora, avui transvestida, de la democràcia liberal. I mentre les democràcies s’obsessionen a devorar-se, caníbals, elles mateixes, les autocràcies semblen viure el seu millor moment des de fa nou dècades. Això significa que el perill no és hipotèticament futurible, sinó que ha arrelat fort en el present. El lema més emblemàtic actual: «Make America Great Again». El ‘Trumpisme’ com a expressió nítida de populisme clàssic, ha demostrat poder guanyar el suport fins i tot de les classes treballadores, puix ha articulat una concepció il·liberal prou ferma i captivadora que sap alçar-se amb el vot popular.

Trump i la seva empremta global, que no globalista sinó tot el contrari, sap aprofitar-se del declivi o la decadència de les democràcies liberals. La simptomatologia dels Trumps de torn sempre és la mateixa: Crisi dels partits polítics tradicionals, superlideratges, normalització de la mentida en la política; minories que aconsegueixen prioritzar l’interès propi per sobre del comú, marginació de les classes socials més vulnerables però en especial de la immigració, i manipulació fins al darrer byte de les xarxes socials (potser llegeix això, Sr. Musk?), ara afegint-hi també la intel·ligència artificial.

PER TOT AIXÒ hem de demanar-nos què hi ha de liberal en algunes eleccions autoanomenades lliures, teòricament imparcials, però que esdevenen en què els triats són supremacistes, feixistes o racistes i que estan en contra de la integració social dels qui consideren il·legals o no patriotes a dreta llei. Tot aquest fàstic és la democràcia il·liberal. Batiar aquest terme ha costat, puix durant un segle, a Occident, democràcia a seques suposava democràcia liberal, que és el sistema polític que es defineix no tan sols per tenir eleccions lliures i justes, sinó també un imperi de la llei, una separació de poders manifesta i una protecció real de la llibertat d’expressió.

Un informe elaborat per «Freedom House, Freedom in the world» entre 1996 i 1997, deia que la meitat dels països ‘democràtics’ del món ja eren llavors democràcies no liberals, però aquest percentatge va pujant any rere any, puix és palès que la democràcia il·liberal està en clar creixement tot i que ara no es contin perquè són subtilment encobertes. Se’n diu manipulació informativa (fake news de bona font). I lluny de ser una cosa temporal, sembla que molts països estan consolidant-se en una forma de govern que mescla un grau només aparent o minúscul de democràcia amb un grau eminentment de no liberalisme. Igual que hi ha nacions que se senten còmodes amb les diferents varietats de capitalisme existent, també hem de saber que la democràcia liberal occidental pot no ser el guiatge de la via democràtica final, sinó només el viatge d’una de les moltes sortides possibles. Res queda igual per sempre: De vegades les coses evolucionen i de vegades... involucionen.

El benintencionat liberalisme constitucional fa que els éssers humans tinguem certs drets connaturals i que els governs, obligatòriament, hagin d’abraçar una llei fonamental per tal de garantir-los. Però els sistemes presidencialistes que ara pul·lulen tendeixen a parir dirigents que, quasi per la gràcia de Déu, creuen parlar en nom de tot el poble, encara que hagin estat triats per una majoria només relativa. Hauria d’escometre’s, doncs, la labor intel·lectual de recuperació de la tradició liberal constitucional, que sempre ha estat clau de volta en el desenvolupament del bon govern arreu del món, perquè el perill més gran que plantegen les democràcies il·liberals és que desacrediten la mateixa democràcia liberal, ja que, indefugiblement, projecten una ombra tenebrosa sobre la governació democràtica que sí que és de cara i ulls.

AQUESTS POSTFEIXISTES, diguem les coses pel seu nom, es mouen en un context en el qual penalitzen, al seu criteri, la inseguretat social i l’econòmica. En l’àmbit jurídic, aquest context està desembocant en la tan escatainada lawfare, que, com a eina dels postfeixistes, posa en marxa una peculiar i particular modalitat de judicialització de la política i «un perillós trànsit cap a un Estat judicial», tal com ens recorda la filòsofa i jurista espanyola María José Fariñas. De fet, i com també assenyala el periodista i professor de la Universitat de Colúmbia, Mark Lilla: «El liberalisme neoconservador o il·liberalisme de les últimes dècades desitja superar la democràcia liberal»; i fins i tot s’albira una forma extrema de quasi teologia política que se sustenta en un líder messiànic enfront dels seus antagonistes polítics que aquest anomena enemics del poble o traïdors a la pàtria.

I en un marc històric on sembla que tot és líquid i res no és sòlid, hem de plantejar-nos una pregunta cabdal: Som davant del rebuig mundial de la democràcia liberal i l’estem substituint per algun tipus d’autoritarisme populista o de democràcia il·liberal? La pregunta és ben legítima en aquest context geopolític que, cada cop més, imposa un sentit de la política en termes d’extrems i polarització, alhora que s’oposa als consensos pels quals apostava l’autèntica democràcia on es podia debatre en llibertat. La resposta a tot radica en entendre que l’amenaça il·liberal esdevé de la conseqüència emocional de veure’ns desposseïts de les conquestes de llibertats i drets aconseguits arran de la Segona Guerra Mundial. Però aquí nia el més angoixant de tot, que per aconseguir aquestes llibertats i aquests drets va haver d’haver-hi una guerra mundial. La pregunta del milió: Estem vagant pel camí de repetir la història?