Em demanes la diferència entre un pet i una llufa. Les dues fan referència a ventositats intestinals que tots llencem cada dia i de les que no tenim perquè avergonyir-nos.
Un pet és una sortida d’aire o de gasos per l’anus, més o menys sonor. Tirar-se pets o no fer-ho, és un dilema delicat i personal. Generalment fan pudor, emperò aguantar-se’ls a dins, pot provocar una inflor incòmoda, per contra la sortida de flatulències -un terme més finet que pet- et fa sentir millor, alleugerit, dona satisfacció a l’instant i és saludable, per tant, la tendència seria a donar-los sortida.
Ara tens que segons les convencions socials tirar-se un pet davant d’altra gent es de gust poc refinat, un acte de mala educació i antisocial, consideracions aquestes que fan preferible descarregar la ventositat silenciosament. A més, quan els aires interiors t’avisen que cerquen la seva sortida natural, es recomanable traslladar-te a un lloc apropiat i fer ‘l’alliberament’ en soledat.
Una llufa és també un pet, però discret: la seva sortida per l’anus és solemne, a poc a poc, expel·lida sense renou, silenciosa i callada, mancada de l’estrèpit que té el pet. La diferència rau en que la mala olor és més intensa. La llufa és en realitat un pet traïdor que té mala fe, com que és muda es presenta com inofensiva, la seva presència només es nota quan s’olora, resulta ser punyent i pot fer oi.
De manera figurada, una persona o una cosa ‘fan llufa’ quan no donen el resultat esperat, fallen una jugada, fracassen o surten malament. La nostra societat fa llufa, quan en un partit de futbol formatiu hi ha agressions físiques o quan un matrimoni amb dos fills ha de viure en una habitació de pocs metres o pagar-ne 600 € de lloguer o quan els més rics o els ignorants governen el Planeta... llufes no ja pestilents, sinó de les pitjors, les que taquen la roba interior, les que ocasionen patiment.
