Quan acaba un temporal o una forta tronada, quan s’espargeixen es nivolats sempre veim que el cel continua sent blau. En sa nostra vida diària quan sortim de casa, de sa feina, des cine, segurament sa primera cosa que feim és mirar al cel, i cada vegada que alçam es cap presenta un aspecte ben diferent; de vegades és nítid, altres gris, i altres, de tan fosc, amenaça que caurà una bona aiguada. Alguns dies és blau intens, altres sembla difuminat, blanquinós, i just a sa posta l’hem vist amb tonalitats espectaculars, sorprenents, que van des des groc as vermell, passant pes morat.
Darrer dissabte de gener. Es sol anuncia sa seva arribada per darrere ses cases de La Trinitat. Un delicat nivolat de color de rosa com a teixit amb labor d’encaix sobrevola tremolosament un cel clar, com sol passar es dies en què es ponent fa net s’atmosfera. Tot apunta que farà un dia radiant que valdrà la pena aprofitar.
Sa llum dolça d’un hivern que és i no és mostra tots es colors d’un paisatge esplendorós. Per damunt sa petita elevació coberta d’un verd envellutat tot just comença a guaitar Binipati. Ses vistes són magnífiques.
Un bon nombre de portells i també qualque enderrossall s’intercalen entre es marges des camí que condueixen cap as casat senyorívol, envoltat de petites construccions emblanquinades i de tanques vastíssimes on hi pastura es bestiar. Tot es conjunt forma un diorama de figuretes i de casetes que semblen de joguet.
Aquesta imatge hipnòtica m'allibera de sa tensió setmanal. Han estat cinc jornades intenses de feina i d’altres obligacions domèstiques.
I mentre pens com és d’impotant sentir cada una de ses emocions que mos habiten. De deixar que tenguin es seu espai, es seu temps, i s’escolta i s'atenció que necessiten de sa nostra part.
En aquest perseguir constant de s’ideal de felicitat, mos perdem molts matisos de sa vida que deixam passar i que podrien fer-nos feliços ara, en aquest precís moment. És sa trampa de perdre-mos sa vida. Tal vegada no es tracta tant d’allò que tenim, sinó d’allò que som.
Emperò sa felicitat -entesa sempre com a camí i no com a objectiu o meta- té una lletra petita que no llegim i que mos diu que viure feliç també implica que sa frustració toca a sa porta moltes vegades. Per tant no mos queda més remei que acceptar es component de dolor que acompanya sa nostra existència.
I arran d’aquestes reflexions me ve en es cap mon pare. Ho faig amb un cert regust de culpabilitat. Voldria tenir una conversa llarga i distesa amb ell. Però està cansat. No ho diu, perquè solsament no sap què li passa. Però és evident.
Som conscient que li obriré velles ferides, i me sap greu. No vull que vegi en jo una excusa per passar comptes amb un passat cada vegada més distant. No entén què ha pogut succeir perquè aquell jove que va ser se trobi ara pres en un cos de noranta anys. S’única calidesa en aquell espai immens de traginades altíssimes és sa des personal que el cuida amorosament i que s’ha convertit en sa seva altra família.
Fa temps, anys, que no reconec aquell homo vell assegut amb una manta a ses cames. Cada vegada que me’n vaig d’aquella estança on a penes hi entra es sol me sembla encara més vellet. Voldria endur-me a ca meva sa tristor des seus ulls grisos que invoquen, enyorívols, altres temps. Cada mirada traspua un trosset més de sa seva història vital. I pens que, a pesar de tot, ha tingut una vida bona sense massa sobresalts. En un passat veig un homo jove, fort, optimista, actiu. No puc reprimir un somriure en imaginar-lo així. Ara, en canvi, veig un ésser vulnerable, fràgil, indefens davant s'inexorable pas des temps. Un ésser que d’avui per demà se va anar desconnectant de sa vida.
Voldria que després de tanta estona a la fi volgués sortir des seu cau, encara que fos només per contemplar per un instant el cel ben blau i net. Aquell blau que de tan intens sembla irreal. Perquè a pesar de tot, avui, a ses darreries de gener, definitivament es dia acompanya.
Després de dinar, es meu company de vida i jo trescam entre carrers de traçat estret i sinuós. Trepitjam sa quietud d’un poble que sembla que dorm. Sa nitidesa de primera hora des capvespre inundada de sol converteix s'abric en una nosa. Assaborim sa sensació de posseir aquell espai que ara és tot nostro. Un plaer només interromput per qualque vianant despistat.
Sa verticalitat imponent d’enfronts daurats, perfectament delimitada entre Sa Contramurada i es port, recorden un passat nobiliari fulgurant que encara no ha descobert tots es secrets amagats.
Cada carrer, cada plaça i cada petit racó des meu poble és un tresor que li dona una fesomia que captiva qualsevol. Sa llum dolça, sa pau i sa quietud d’un hivern que és i no és fa Ciutadella encara més encisadora.
Jo no sé si sa felicitat és açò. Si no ho és, deu ser una sensació molt semblant.
