La reflexió, l’argumentació, la dialèctica basada en fets o en principis comprovables han deixat pas a la immediatesa. La veritat és ara un atribut entre molts –no el més important– perquè el fet probatori no és rellevant i la responsabilitat pel que es diu importa poc perquè massa sovint no té conseqüències.
Quan, a finals del segle XIX, la industrialització va crear el proletariat, els camps d’opinió estaven ben delimitats. Els conservadors volien preservar el que tenien –els mitjans de producció– i el poble treballador volia canviar la situació perquè l'estat hi accedís i es passés de l’economia de mercat a l’economia planificada. Quedava clar qui defensava la majoria i el futur i qui la minoria i el passat.
D’ençà de l’enfonsament del marxisme el 1989, aquests principis han variat. El principi de l’economia planificada s’ha demostrat menys eficient que el de la de mercat i, malgrat una major igualtat en el repartiment de rendes, la societat ha triat una economia de mercat moderada per regles que regulen i condicionen l’activitat. La socialdemocràcia s'inventa per tenir el millor dels dos mons.
La clàssica dualitat mercat i planificació econòmica canvia per autoritarisme i progressisme, i això coincideix al final del segle XX amb un canvi radical en els mitjans de comunicació –no vist des de la invenció de la impremta al segle XVI–, un canvi que s’accelera especialment des de l’aparició d’internet. La llibertat per difondre mentides comprovades no té conseqüències per a qui les difon. Les xarxes protegeixen l’anonimat, i la lentitud de la justícia, quan les denúncies hi arriben, promou la irresponsabilitat i la impunitat.
La primera gran mentida dels temps moderns va ser el cas Dreyfus –l'oficial francès jueu acusat d’espionatge finalment alliberat quan es va demostrar la seva innocència–. L’escrit de Zola en el cèlebre article «Jo acuso» tenia un objectiu: «No guardo odi contra els ciutadans que han orquestrat l’acusació, el que faig és posar en marxa un mètode revolucionari per accelerar l’explosió de la veritat i la justícia».
L'abril de 2010, l’avió en què viatjaven el president de Polònia i gran part del govern i els líders de partits del Parlament es va estavellar sense que hi hagués supervivents. Anaven a Smolensk, a la cerimònia en record de 21.000 oficials executats per l’Exèrcit Roig el 1940. Les teories conspiranoiques sobre l’accident es van fer virals. El partit del president mort, Llei i Justícia, va guanyar les eleccions –un partit d’extrema dreta–: la mentida va alterar i crispar la vida política a Polònia. El país es va partir en dos: els que creien que el fet havia estat una terrible desgràcia sense autoria, i els que hi veien un propòsit i un criminal identificable, que lògicament era l’oposició al govern.
El mateix va passar el 2004 quan el govern del PP va voler encolomar a ETA l’autoria de l’atemptat terrorista a Atocha, en el qual no havia tingut cap participació. El debat va servir per crispar la vida política d’Espanya durant anys. Era l’objectiu.
Els fets són sempre similars, el mal es produeix a conseqüència d’una gran conspiració, d’una gran amenaça –s’ha de castigar el responsable–, i això produeix una commoció social que, de manera simplista, justifica una reacció que afavoreix l’acusador. S’instal·la en l’opinió pública una creença i un estat d’ànim que afavoreixen una teoria política o un partit. La realitat mai es comprova i amb el temps se'n dilueix la culpabilitat, sense conseqüències per als autors de la teoria.
El cas Dreyfus, «el punyal clavat a l’esquena de l’exèrcit del Reich pels polítics responsables de la derrota» el 1918, l'incendi del Reichstag el 1933, la nit dels vidres trencats contra els jueus a Alemanya el 1938, l’atac dels terroristes polonesos contra la frontera alemanya el 1939, la guerra de l'Iraq i les armes de destrucció massiva el 2003, l’atemptat d’Atocha, l’accident de l’avió presidencial polonès a Smolensk, el Brexit el 2019 per recuperar la grandesa del Regne Unit i «reafirmar el dret d’una nació democràtica a desafiar la interferència de Brussel·les», el «robatori» de les eleccions als EUA el 2021 per part del president Biden i l’assalt al Capitoli per «demostrar-ho»...
Isaiah Berlin va dir: «Hi ha una necessitat humana de creure que en algun lloc, en el passat o en el futur, en la revelació divina o en el cervell d’un pensador individual, en els dictàmens de la història o de la ciència... existeix una solució definitiva». Malgrat que la realitat i la repetició de fets portin a la conclusió que les quimeres no existeixen, l’home, des de la religió fins a la política, des de la fe fins a la ideologia, hi continua creient perquè és la resposta a la pregunta que, des de la il·lusió i el somni, lluny de la racionalitat, es planteja una vegada i una altra i... Vol creure, necessita creure per pròpia i íntima necessitat. Només la duresa de la realitat, les conseqüències dels fets, poden reconduir les consciències, però des de 1945 han passat 80 anys, prou temps per oblidar el que llavors els fets van demostrar i tornar a creure en quimeres.
