Arribats a certa mesura, avui serà metafòricament culinària, potser no serà qüestió de posar els punts damunt les «is», sinó, dins d’aquest món de més embolcalls que no pas continguts i de xarxes socials manipulades, serà qüestió de posar les «is» davall els punts amb peus de plom. I és que la llibertat i els seus sinònims transvestits es converteixen avui dia en paraules buides, en bastimentades façanes enderrocades, en tristos arbres torts i morts tot farcits de brots bords, o en ventres de lloguer estèrils, que no trigaran gaire a anar-se’n tots a Mart en un coet d’Elon Musk.
Mentre bull aquest brou de realitat contemporània que reposa als fogons de l'urna condimentada amb postulats i dogmes buits, la veritat molesta al lucre i als lucrats, mentre la coherència, un art menor que tan sols s'aplica en l'obediència dins la cleda, fa nosa si és veraç; puix no es troba cap sentit en els actes dels qui caminen en contra del que marca el penell, si no fos que vulguin caminar capdrets cap al precipici, amb l'orgull intacte, això sí, i amb la victòria moral autoatribuïda, o, el que és el mateix: Amb la derrota camuflada en el somriure estúpid de la frustració i en els llavis de Kamala Harris.
Amb l'àpat ja cuit, ben untat i votat, s'agreuja el problema. El mercat fixa un alt preu per aquells que compren aquest insà nutrient digne de mandíbules caníbals. La ideologia es topa un i mil cops contra la realitat inassolible d'aquell que s'ha deixat la vida defensant causes perdudes. Llibertat, quina paraula més lletja! Llavors, ni els dubtes ni l'autocrítica anestesien la pura malaltia infecciosa que s'inocula amb la hipocresia ja donada a la boca i empassada. És trist, però llavors es pot apreciar com el sucre de l'antiga il·lusió s'ha diluït per a convertir-se en un suc àcid corrosiu, tot i que suposadament democràtic. On són els que abans obrien camí? Tenen més edat i demència que Joe Biden.
És irònic que aquell menjar que cuinaves hagi sigut el que ha acabat per engolir-te, vell «Hei Joe». Punyeters iogurts grecs caducats! Semblaria paradoxa si no s'hagués vist venir. Era, en realitat, absurditat que proposava sols bona fe i ajuntar-nos ponts, quan la meitat d’aquests ponts el que volien, volen i voldran, era abraçar el cim del poder segrestat des de sempre i pels de sempre: Aquells que emblanquinen els sepulcres, aquesta és l'estirp de Caín, que ara ha canviat el llinatge pel de Trump... Sí, el «pato Donald», ara juntament amb «el tío Gilito», ho ha tornat a aconseguir.
Trump-Musk vs. Biden-Harris: De veritat algú es pensava que era una partida anivellada? De veritat era democràcia el que es votava? De veritat la mesura i els ingredients eren els mateixos per ambdues cuines? De veritat s’hauria acceptat un resultat diferent? Algú, crèdul, hi confiava? Què hi ha de democràtic en algú que el primer dia envia l’exèrcit a repatriar immigrants? Què hi ha de democràtic en algú que ja en la investidura fa la salutació nazi? On anaves, avi carregat d’alzheimer? On anaves, donya riguda postissa? Aneu a vendre motos, que els altres ja fa estona que les fabriquen, i cotxes també, per cert... i coets. Us heu quedat obsolets, analògics en un món digital, fred i inhòspit.
Un nou ordre mundial «empieza a amanecer». Ara les democràcies es couen amb els mateixos ingredients que empren per a cuinar els Putins, Netanyahus, Orbáns, Mileis, Höckes, Melonis, Kickls, Salvinis, Le Pens o Abascals de torn. Mentre, a Espanya, Franco riu dins la seva nova ubicació de repòs etern amb la vida que li està donant la commemoració de la seva mort, que macabre tot plegat! Que interessat i poc ètic ets, Pedrito! Tot se’n va a la merda! Bella Ciao! Doncs, que la fi del món, tal com el coneixíem fins ara, ens trobi... «ballant de puntes damunt d’aquesta roca»... perquè, «puedo prometer y prometo» que, a peu pla, segur que trepitgem, tard o d’hora, una mina.
Tornem a les coves i deixem el menjar indigest de llauna. És un cruent consell, tot i que potser també una apocalíptica descripció... certa, com l’actual democràcia.
Bon profit!
