Totes les evidències coincideixen: infants, adolescents i adults estem perdent capacitat d’atenció. Diferents estudiosos (Roy Bausmeister, Joel Nigg, etc.) coincideixen, avalats per investigacions, en què en els darrers vint anys bona part de la població ha sofert una gran pèrdua de la capacitat per mantenir-nos concentrats i atents a un món cada vegada més complex i més accelerat. Bastants estudis quantifiquen aquesta pèrdua d’entre el 50% i el 70% menys de temps que molts poden mantenir ara l’atenció continuada sense distreure’s. (J.Mackay, C William, M. Crockett, etc.)
Una part de la població ho atribueix a símptomes d’envelliment prematur o a circumstàncies estressants. Tanmateix, no es tracta de dificultats individuals, com la COVID – 19 que tampoc va ser una problemàtica individual sinó pandèmica que afecta infants i adults. Alertat per nombroses anàlisis alarmants que apareixien en publicacions de prestigi i per comentaris de preocupació per part del professorat, he fet un seguiment de publicacions des de l’estiu de 2023.
Faig ara una brevíssima síntesi dels estudis i dels experts més fiables, com els ja citats o com James Williams d’Oxford, al voltant de les tres principals conseqüències detectades que la pèrdua de la capacitat d’atenció comporta: a) es tenen moltes idees, però quasi cap es tira endavant perquè es fa costerut mantenir l’atenció. D’altra banda, amb una concentració fragmentada no és possible acabar allò que s’ha començat; b) per detectar les circumstàncies que en cada moment ens envolten cal un bon nivell d’observació, sense aquesta atenció tot esdevé un contratemps confús i desconcertant, perdem lucidesa i és esgotador l’esforç mental d’adaptar-se als imprevists que van sorgint; c) per mantenir objectius a mitjà o llarg termini cal una bona capacitat d’atenció sinó prest, distrets, abandonam la tensió atencional en la fita que ens proposàvem i la canviem per una altra. Així anem passant atzarosament d’una a una altre i acabam per perdre’ns dins la nostra vida.
En el cas dels infants a més té com a conseqüències iguals a més de les derivades de la seva condició de ser en desenvolupament: a) una capacitat de concentració molt limitada suposa un gran obstacle per l’aprenentatge perquè no aconsegueix estar atent als models que se li proposen i perquè el seu esforç ineludible té un recorregut molt curt; b) perquè la inestabilitat emocional que comporta un dèficit atencional el posa en el camí de l’ansietat i d’una autoestima en negatiu perquè es multipliquen els errors que comenten. A més alguns estudis quantifiquen que la minva en capacitat d’atenció suposa una pèrdua de 10 punts en l’escala d’intel·ligència. També apareixen problemes de salut mental: les dades del Ministeri de Sanitat situen en un 8% els infants que a 10 anys ja són medicats per controlar l’ansietat. c) Com a efecte col·lateral rellevant els investigadors assenyalen la pèrdua de recursos per la socialització d’aquests infants envaïts per l’excitació i la irritabilitat i arriben els problemes de conducta.
També hi ha bastant consens en la comunitat científica respecte als factors que alimenten aquesta pandèmia creixent. Em centraré pel que fa als infants i adolescents. Agruparé en quatre categories el llistat de factors causants que, en conjunt, generen una tempesta perfecte per provocar la degeneració cognitiva individual i col·lectiva.
Primer. Els aliments processats, els colorants alimentaris, el sucre i la contaminació alteren el sistema hormonal i el funcionament cerebral fins al punt de ser una causa directa en la massiva pèrdua de capacitat d’atenció i concentració. Em sangglaçava llegir els informes dels neurocientífics relatius als seus efectes sobre el cervell.
Segon. L’acceleració de la vida quotidiana en família: més preocupats per l’activitat que per la calma i el repòs, res pot tenir espera: parlam de pressa, caminam de pressa, etc. Pares i mares cerquen que el temps familiar sigui sobretot productiu, mentre permeten que el mòbil interrompi en qualsevol circumstància perquè és el seu interlocutor prioritari. Sobreestimant les novetats i devaluant així les rutines.
Tercer. Repassau els seus horaris: molts infants tenen una vida enclaustrada als espais familiars, als espais escolars i en els extraescolars. Enclaustrats físicament i enclaustrats mentalment. La salut atencional entra en crisi en una dinàmica sedentària (quantes hores passen asseguts?) i no s’educa l’atenció en els processos cognitius dominats per la imitació.
Quart. Només citar com es permet a les tecnologies que hagin convertit la vida i el món en una distracció permanent on la concentració és una dissonància.
Fins aquí un brevíssim repàs a les característiques pandèmiques de la crisi d’atenció i a les seves causes. El pròxim article se centrarà en com protegir-nos i com protegir els infants.
