No sé si aquest escrit tindrà algun ressò d’actualitat que pugui ser del vostre interès. Intentaré, a recer de la pluja i la tramuntana, que tingui algun incentiu per atraure la vostra atenció lectora, encara que és fàcil que el passeu per alt pensant que és un altre camí fressat amb canterelles inconformistes, darrerament gens optimistes.
Per esvair qualsevol supòsit que pugui provocar-vos arronsar el nas amb una ganyota o jutipiris malfiat, deixeu-me passar a l’acció pròpiament escrita, informant-vos de la relativitat de la realitat. Ja sé que sou conscients d’aquest fet tan estudiat i publicat, però no vull deixar-vos d’explicar què va passar per sota la porta del pati de ca meva i va provocar l’allau d’aquestes quatre lletres sobre la neu del paper.
Es feia nit a mitja tarda, el vent bufava amb udols metàl·lics que se’m clavaven com les espases d’un prestidigitador dins la caixa màgica del meu cos que saltironava per entrar en calor, les butxaques a les mans i la bufanda enroscada com una serp de llana. Vaig entrar al pati, mentre enfilava cap a la porta de casa amb les claus dringant entre les mans tremoloses, vaig veure un paper que voleiava com un ocell sense ales. Era un mapa desorientat.
Tot i que no feia gaire goig, el vaig agafar. Empès per allò dels missatges subliminals que mai no són casualitats i que potser volen dir alguna cosa del més enllà, si n’hi ha. Vaig pinçar el paper imprès amb una geografia política d’escassa orografia muntanyenca i qualque detall fluvial. Era un mapamundi malmès per l’aiguat amb les vores oceàniques que es trencaven com onades entre els dits. Una cartografia desfigurada. Un món de paper mullat.
Després de mirar-lo amb atenció d’antiquari per comprovar la seva antiguitat, vaig valorar la seva procedència com la d’un full arrencat de qualsevol atles escolar. Aprofitant que avui passaven a recollir papers i cartrons, vaig fer un manyoc amb el planisferi. El bolic em va quedar com un cervell d’un ximpanzé amb els hemisferis barrejats i els punts cardinals desconcertats.
I quina no va ser la meva sorpresa en comprovar que el puntet petit que representava Menorca, va quedar fronterer amb la península de Miami; que el Pròxim Orient tenia aires caribenys, l’Oceà Pacífic llepava el Sàhara o Sud-Amèrica tenia platges mediterrànies... en fi, vaig pensar, nous camins. Tot és relatiu, com anava dient...
