La noció arendtiana d’«acció» –praxi en la seva dimensió ètica i política- no es troba vinculada a la sola activitat de consum, ni a la fabricació d’objectes o d’artificis, sinó a la realització de l’essència humana de manera prèvia a les exigències d’ una economia de mercat. Comparteix amb el treball la mateixa idea de mundanitat –l’home en tant que «ésser-en-el-món»-, i amb la tasca la del vincle amb el món de la vida –tota activitat humana, inclosa el pensament, neix de, i retorna vers, el món de la vida-. Això és tant com afirmar que el mercat –l’espai d’intercanvi de les mercaderies- té la seva funció, però que no tot és intercanviable en un mercat –no és el mateix el «valor» ètic que el «preu» mercantil, ni pot haver-hi pròpiament una «reciprocitat»-, i que menys que menys encara ho són les necessitats humanes –ni cap altre aspecte inherent a una realitat humana susceptible de ser considerada en termes de «dignitat», la validesa de la qual ha de ser universal i necessària.
La praxi no guarda relació amb la pregunta per el «com» de la vida humana, sinó amb la del «per a què» i «per a qui», existint una prioritat «ontològica» –a part d’ètica i política- de la darrera respecte de la primera. Aquestes consideracions no són instrumentals, sinó pròpiament «racionals» –en el sentit del reconeixement d’una racionalitat dels «fins»-, en un sentit filosòfic de la paraula.
Defineixen «prioritats» teòriques i pràctiques en el benentés que parlar de «necessitats humanes» pressuposa prèviament l’assoliment de la perspectiva genèrica apropiada, i no pas la dels interessos particulars ni l’agregació resultant de la suma –o la resta- dels mateixos. Des d’aquesta comprensió prèvia de la condició humana genèrica s’estableix la distinció entre necessitats humanes essencials èticament fonamentades i l’àmbit dels capricis subjectius i de la recerca indiscriminada –i il·limitada- del lucre individual. Però, un cop establertes aquelles necessitats genèriques, partint de la pràctica social dialògica, gaudiran de la consideració de veritables prioritats tant ètiques com polítiques, per sobre de la sola idea del benefici mercantil.
I la paradoxa continguda en aquesta perspectiva racionalista relativa a la definició i realització dels fins pràctics, és que la sola consideració mercantilista de l’activitat social es gira finalment en contra dels propis interessos que diu defensar. O afirmat a l’inrevés: la fonamentació ètica dels fins pràctics és condició de possibilitat d’una realització plena i sostenible dels mateixos propòsits mercantils.
L’economia –en tant que consideració abstracta dels beneficis empresarials- aniria molt millor si el comportament dels agents socials fos pròpiament ètic, mentre que funciona molt pitjor quan no ho és –o en la mesura que no ho és-. Això s’aplica de manera específica al món del treball.
El treball –acció- és en realitat una activitat humana no reduïble a la sola mesura dels beneficis individuals. Guarda relació amb el món de les necessitats i capacitats genèriques: aquelles que defineixen a «l’home en tant que home». Ara bé, en un context els recursos necessaris per al desenvolupament d’una vida humanament digna no es troben garantits, la necessitat de treballar es remet a l’ordre de la immediatesa i la subsistència.
La contrapartida a aquest «sacrifici» que implica subordinar la realització de les capacitats genèriques a la idea de la necessitat per a la supervivència, és la de que «els beneficis» econòmics que en resulten hauran de ser il·limitats, car allò material només portat a l’infinit podria «compensar» la idea d’una renúncia alienant a la condició de la pròpia humanitat. Per aquest motiu, la lògica mercantilista orientada a la sola consecució del «lucre individual» resulta aporètica, apart de injusta i improductiva.
Una racionalitat ètica i política demandaria implementar mesures públiques orientades a garantir el desenvolupament d’una activitat productiva real –deslligant llibertat de necessitat-, així com a prevenir les anti-socials, de la qual cosa se’n derivaria el major benefici –també econòmic- per al conjunt del cos social.
