El 2024 ha estat un any en què s’han celebrat els centenaris d’algunes de les nostres grans figures literàries, encara que no tots hauran tingut la difusió que es mereixen a tot l’àmbit de parla catalana. La Generalitat de Catalunya va proclamar l’any de quatre escriptors, un fet excepcional, ja que normalment se n’homenatgen dos. Van ser els centenaris de la mort de Joan Salvat-Papasseit i Àngel Guimerà i els cent anys dels naixements de Montserrat Vayreda i Vicent Andrés Estellés. Va quedar fora de les celebracions oficials una altra figura important dels nostres clàssics medievals: el poeta Jordi de Sant Jordi, de qui es complien sis-cents anys de la mort.
A Menorca ens han arribat pocs ecos d’aquestes commemoracions. Sí que hem celebrat de qualque manera el més conegut de tots, i el més llegit i estimat pels lectors: Vicent Andrés Estellés. Jo mateix vaig tenir el plaer de fer una conferència sobre la seva vida i la seva obra a la Biblioteca de Maó i al Cercle Artístic de Ciutadella i VaDllibres li va dedicar una vetlada en què es va establir una connexió amb la filla del poeta, Carmina Andrés. I, que jo sàpiga, també en va parlar Josep Pons Fraga al diari «Menorca». No debades l’autor de «Llibre de meravelles» va rebre al llarg de l’any, per tot arreu i com era de justícia, nombrosos homenatges, molts de caràcter popular, molts sorgits de la societat civil, fins i tot del Ministeri de Cultura. En canvi, no del govern del País Valencià, que es va negar a fer cap reconeixement a un dels seus fills més eminents, en una mostra del grau de misèria política a què poden conduir el sectarisme, el nacionalisme més ranci i la incultura. Mai ningú no havia cantat València, tot el País Valencià i la seva gent, com ho va fer Estellés i mai ningú, n’estic convençut, no ho tornarà a fer.
En una societat de la immediatesa en què tot es precipita, abassegats per un flux continu d’informacions de tota mena, pendents de les xarxes socials i dels mòbils, que ens turmenten amb la publicitat sorgida d’algorismes que saben els nostres gustos i secrets, les commemoracions literàries són molt útils. No tan sols per recordar els escriptors més importants, sinó també per tornar a llegir-los, per tornar als clàssics i a les lectures pausades, a la bona literatura de sempre, al temps lent.
I també per reflexionar. Per exemple, ¿per què a Menorca, amb la quantitat de conferències, taules rodones i actes culturals i literaris que es fan, ens arriben tan poc aquestes commemoracions d’autors importants? Per què sovint ni se’n parla? Podríem aventurar qualque resposta i pensar que els menorquins potser tenim tendència a mirar-nos massa el llombrígol. O que desconeixem el potencial de la nostra literatura, és a dir l’escrita en català. O que potser ens manca la difusió i la propaganda que tenen altres cultures, amb un estat al darrere que les impulsa i les contempla, com ha de ser, en el seu conjunt i no en compartiments estancs, i que promociona la producció en la seva llengua oficial sense fer distinció del lloc de naixement dels escriptors.
Sigui com vulgui, hauríem de tenir sempre present que, en català, formam una sola literatura. Una literatura potent, amb grans escriptors que han maldat per l’excel·lència i que són reconeguts tant a Europa com fora d’Europa. Un cas admirable, potser únic, si tenim en compte els condicionants adversos, a vegades enormes, que hem patit. Una literatura que no té res a envejar a altres literatures europees, si la contemplam en conjunt, sense prejudicis ni complexos. I que tan nostre és un escriptor nascut a Ciutadella com un de Dénia, de Tortosa o de Manacor, posem per cas. El 2025 tant el govern de les Illes Balears com la Generalitat de Catalunya han decretat l’any Josep M. Llompart. Celebrem-lo com es mereix.
