En Miquel té a penes vuit anys i un deix de tristesa permanent... Potser pel que veuen –i observen- els seus petits ulls rodons blaus com la mar. Un món estrany i domèstic, però incomprensible i demolidor. El formen les llàgrimes que, en va, dissimula la mare quan es precipiten per les seves galtes en obrir la nevera quasi buida sempre i els silencis i l’envelliment inusualment accelerat de Joan, el Pare i les estranyes aturades de llum que es donen cada tres mesos però exclusivament a casa seva, però no a la barriada i... Com en un joc a tres, la ràbia, el dolor i el patiment passen dels uns als altres...
En Miquel nota que no és igual als nens del seu col·legi, ni per a ells i que tampoc té el que tenen ells. No obstant, desconeix les causes, de manera que la seva indefensió és encara més gran que la dels seus pares...
LA MARIA, LA MARE, en canvi, sap perfectament les raons i el dolor infinit de Miquel, el seu fill i de Joan, el seu espòs, i d’ella mateixa. I de la ira que, malgrat la seva bondat –en risc-, arrasa la seva ànima nítida i avui quasi totalment esmicolada... Aquesta ira que neix de les dues Espanyes novament enfrontades. Però no les de sempre, ideològiques. Son murs nous. Mons nous. Dos. Es diuen immoralitat i honestedat. En el primer caminen polítics privilegiats que només s’afanyen, aliens al poble, per a mantenir-se en el poder, tapant-se maquiavèl·licament les seves vergonyes i, en el segon, la resta de ciutadans, milions, de tota mena de pensament o condició, units i agermanats pel seu desemparament. No fou tan sols la DANA. Què van fer els números un durant el seu primer any de legislatura a calçó permanent baixat? Controlar? RTVE? Què van fer per a la consecució d’un habitatge digne per a tots? Què van fer pels malalts de l’ELA, alguns sense recursos i abocats al suïcidi forçós? Què van fer per a resoldre els problemes reals dels ciutadans? Què van fer pels immigrants que, a la recerca d’horitzons robats per una desigual distribució de la riquesa, van omplir de sang i innocència la Mediterrània? Què van fer pel trenta per cent -el trenta per cent !!!- de nens que viuen, avui, a Espanya, sota el llindar de la pobresa?
I la ràbia de la Maria, la Mare, creix cada vegada més quan es pregunta si l’assetjament que pateix Miquel a l’escola es deu al fet que mai ha pogut acudir a ella calçant unes Nike... O es fa sagnant quan algú l’informa que, a partir del primer de gener, un govern que ha renunciat al seu socialisme, eliminarà les mesures anticrisi i que apujaran, per tant, la llum i els preus dels aliments bàsics i d’extrema necessitat... I es fa insuportable quan se n’adona que en Miquel, el fill, es quedarà sense joguines... I que, a partir de gener, haurà d’obrir la nevera, més vegades buida, mentre cantusseja, a dures penes, per dissimular, un cop més, davant del seu fill. Com també sap que hi haurà un augment de les apagades elèctriques i una esperança encara més minvada i molt, molt fred, físic i íntim, a la seva llar...
D’AÇÒ EN MIQUEL, afortunadament, no en sap res. Com no sap que, a l’Espanya de la indignitat, hipocresia i injustícia ell és un d’aquests nens que viu sota el llindar de la misèria...
