Es principet

Quan li vaig dir a sa meua dona, na Rosa, que m’havien convidat a sa presentació d’«Es Principet», i que no sabia ben bé què havia de dir, perquè tota sa feina l’havia feta na Sili Pons Sabater, i que l’havia feta tan bé que a penes hi havia coses a corregir, ella em va dir: «Digues que tot es pot dir així o aixà». Açò mateix, vaig pensar, si else dius així, else dius com en Francesc de Borja Moll, si else dius aixà, else dius com en Pompeu Fabra, i açò és tot. Figurau-vos com van ses coses que, quan he escrit «Es principet», a s’ordenador, es corrector m’ha posat; «Es principat». Més tard m’he enrecordat d’en Francesc de Borja Moll. Ell em va corregir es meu primer llibre, «Contes Menorquins» –que no vaig titular qüentos menorquins, ni vaig pensar «bon compte donarem a l’amo»-, i durant anys em va escriure en pla –que vol dir «en pla català», sa llengo que emprava es poble per contrarestar amb es llatí cult que llavors s’escrivia-, i moltes vegades em deia: «Endavant ses atxes!». Bé, idò, per corregir aquesta versió des «Petit Prince», d’Antoine de Saint-Exupéry, jo he seguit aquest criteri –i crec que també l’ha seguit na Sili per sa seua traducció-: es criteri i es diccionari d’en Francesc de Borja Moll. Una vegada, no fa gaire, un professor de fora de Menorca, però de dins ses Balears, em va plantar cara perquè jo havia escrit jovenil, amb o, en tost de juvenil, amb u, i jo li vaig dir que venia de jove, i no de «juve», i que es diccionari d’en Moll ho acceptava, i ell em va contestar que no era normatiu; llavors jo li vaig dir que per lo vist jo no sabia escriure, i ell em va dir que no, perquè feia faltes. Resultat, el vaig esborrar de ses meues amistats de Facebook. Crec que no val la pena tenir amics intolerants; si tenim amics intolerants, no mos fan falta enemics.

Noticias relacionadas

La última cena

Más noticias relacionadas

Na Sili Pons Sabater ha fet una bona feina. Diuen que ses coses més grans són ses més senzilles, ses que es fan des de sa nostra petita realitat de cada dia, i sa nostra realitat l’expressam encara avui en sa variant menorquina de sa llengua catalana que es pas des segles i s’aïllament de ses nostres terres han conformat. Ara tenim un principet -un homenet de capseta, com aquell qui diu- que ralla com noltros, que diu coses genials com qui no fa res, que diu, per exemple, «qui et vol fer mal et fa fort», «qui et critica et fa important», «qui t’enveja et dona valor», «qui et refusa et fa un favor», i noltros hi podríem afegir que qui et llegeix en menorquí et fa més savi.