La decisió de Carles Puigdemont de dissoldre el Consell de la República marca el final d'un episodi polèmic i controvertit en el camí cap a la independència de Catalunya. Creat el 2018 amb l'objectiu de mantenir viva la flama del mandat de l'1 d'octubre des de l'exili, aquest organisme havia de ser una eina estratègica per internacionalitzar la causa independentista i coordinar accions de desobediència cívica i política. No obstant això, a mesura que han passat els anys, el Consell ha anat perdent suport, legitimitat i funció pràctica. La seva dissolució no sorprèn, però convida a fer una reflexió crítica sobre les seves virtuts, defectes i el paper que ha tingut (o no) en la lluita independentista.
El Consell de la República va néixer, sens dubte, amb l’aura d'un projecte ambiciosament simbòlic. Puigdemont i els seus promotors el van presentar com un govern a l'exili que pretenia mantenir el mandat democràtic de l'1-O viu a escala internacional, lluny de les urpes de la justícia espanyola. La idea era atractiva per a molts sectors de l'independentisme que el veien com un espai lliure on es poguessin desenvolupar estratègies sense les limitacions jurídic-polítiques de l'Estat espanyol.
Però aquest simbolisme inicial es va veure diluït per diverses raons. En primer lloc, la manca d'un reconeixement internacional real va deixar el Consell com un actor molt marginal en l'àmbit exterior, ja que tot i els intents de Puigdemont per generar aliances a Europa, la seva figura seguia sent percebuda com a polèmica i, sovint, aïllada. D'altra banda, la manca de competències reals i de capacitat d'incidència sobre el dia a dia de la política catalana va minar progressivament la seva credibilitat interna.
Una de les principals crítiques que es poden fer al Consell de la República és que mai va aconseguir unificar les diverses sensibilitats de l'independentisme. Tot i que inicialment comptava amb el suport d'alguns sectors d'Esquerra Republicana i altres actors, amb el temps es va convertir en un espai associat exclusivament a Puigdemont i Junts, cosa que va alienar altres forces polítiques. I en aquest sentit, les tensions entre ERC i Junts, especialment en el context del govern de la Generalitat, van accentuar la percepció que el Consell no era un espai unitari sinó una plataforma personalista, que és el que ha estat realment.
La manca de transparència en el seu funcionament també va generar dubtes. Molts es van preguntar sobre el rol exacte de l'Assemblea de Representants, que havia de ser l'òrgan democràtic del Consell, però aquest mai va tenir una influència real en la presa de decisions, que estaven reservades exclusivament a Puigdemont. I aquestes divisions internes van ser agreujades per una pèrdua de suport popular que l’han deixat finalment en la irrellevància.
Un dels objectius declarats del Consell era, sens dubte, la internacionalització del conflicte. En aquest àmbit, és just reconèixer que Puigdemont ha aconseguit alguns èxits parcials, ja que la seva presència a l'exili i els processos judicials a països com Bèlgica, Alemanya i Itàlia han mantingut certa atenció internacional sobre el conflicte català, encara que sovint centrada més en la situació personal de Puigdemont que en el projecte col·lectiu del Consell.
D’altra banda, les institucions europees han mantingut una posició clarament alineada amb Espanya, i cap Estat membre de la Unió Europea ha mostrat disposició de donar suport a una hipotètica independència de Catalunya. I això ha deixat el Consell com un actor sense capacitat real d'influir en la dinàmica internacional, més enllà de generar titulars esporàdics.
Cal afegir que també les irregularitats de Toni Comín han tingut un impacte significatiu en la crisi interna i la dissolució d’aquest organisme, després que diverses despeses personals, com vacances i creuers, van ser revelades en auditories independents. Això va erosionar la confiança en la seva gestió com a vicepresident executiu i va intensificar la crisi de legitimitat de l’organització, que ja arrossegava problemes estructurals des de la seva creació com a govern paral·lel després del 2017.
Davant l’escàndol, es van implementar mesures per limitar les seves atribucions financeres, però aquestes no van resoldre completament les tensions internes. Les disputes sobre la gestió dels recursos, els desacords laborals i el desgavell financer van contribuir a una dimissió en bloc del govern del Consell i la seva substitució per una junta gestora. Aquests esdeveniments han deixat l'entitat en una situació de col·lapse polític i administratiu i han reforçat la percepció que el Consell ha perdut el seu paper com a eina per impulsar el moviment independentista i esdevenir un instrument més del lideratge polític de Carles Puigdemont i Toni Comín.
La dissolució del Consell de la República és, doncs, la culminació d'un llarg procés de decadència. Puigdemont ha justificat aquesta decisió argumentant que és necessària una reestructuració per adaptar-se a les noves circumstàncies polítiques i estratègiques. Qui no es consola és perquè no vol. Però molts ho interpretam com un reconeixement implícit del fracàs del projecte. Per això mateix se’m fa mal d’entendre que Puigdemont continuï essent l’esperança viva d’un gran sector (que, tanmateix, ha anat a menys) de l’independentisme català. Però ho és, gràcies al fet que Junts tengui avui, només amb set diputats, la clau del govern de Sánchez. I Junts és, ara per ara, la joguina de Puigdemont.
