Tenc moixos que viuen, és un dir, pel meu corral. Van i vénen. Vénen sobretot quan tenen gana i és l’hora del pinso. Els tenc perquè m’agraden els animals, també els cans (encara record la meva fidel ‘Fosca’, una cussa de bestiar que va morir als catorze anys, la m’havia regalada en Quique Mus), m’agraden els moixos i els tenc, també, perquè tenen una funció pràctica, no ja la de caçar rates, sinó especialment la d’espantar les serps, les molesten, no les deixen tranquil·les i, els rèptils, que ara abunden, sobretot les serps forasteres, se’n van.
Bé, idò això. I vostès em demanaran: i què? Idò que sobre els moixos hi ha molta literatura, molt de pensament, molta llegenda i molta descripció. Per exemple: sabien vostès que els moixos tenen quatre fileres de tres mostatxos a cada banda de la cara? Són d’una alta sensibilitat al moviment de l’aire i al contacte. O que quan un moix s’espanta, els pèls de tot el cos se li posen de punta, fins i tot els de les potes, un efecte que és possible gràcies als petits músculs que hi ha davall cada pèl. Els moixos es passen molts de temps llepant-se el pèl, molt, hi perden tant de líquid corporal quan ho fan, com el que perden a través de l’orina. I que tenen trenta formes diferents de miolar? El coeficient d’intel·ligència del gat es considera el segon del regne animal, només superat pels simis superiors, els delfins o els elefants, són capaços de pensar constructivament i de manera resolutiva.
S’explica que es trobin tants de moixos momificats a l’antic Egipte ja que es considerava a la deessa-moixa Bat l’ajudant d’Anubis, el guia amb cap de xacal que acompanya les ànimes a l’altre món. El gat Fèlix, Tom, de Tom i Jerry, el Moix amb Botes, el moix de Schrödinger, els de les operetes d’Offenbach, el Maneki Neko –aquest moix que aixeca la poteta saludant i donant la benvinguda als japonesos–, el moix Fritz, en Garfield, Don Gato i la seva pandilla, i que me’n direu del musical «Cats» d’Andrew Lloyd Weber, basat en un text de T.S. Eliot, les set vides dels moixos, el caure dret sempre o «La moixa damunt la teulada de zinc», la famosa obra teatral de Tennessee Williams... tot ens parla de la universalitat d’aquests animalets.
Però el gran estudiat, incomprès i alabat, o menyspreat, és el seu caràcter. La millor definició la va fer Helen Womack: «Diu el ca: «Em dona menjar, m’acarona, deu ser Déu». Diu el moix: «Em dona menjar, m’acarona, dec ser Déu». Ja ho havia entès Ernest Hemingway: «La millor manera de dur-se bé amb un moix és tractar-lo com el ser superior que ell sap que és».
«Treure el gat del sac», s’empra com expressió: sortir de dubtes. Moix li deim els mallorquins, tot i que ens queden restes de la paraula gat: «Gat escaldat, d’aigua freda tem» o «La gatera» que també és el forat del moix. Però Moix? I si vengués de l’onomatopeia que usam quan els cridam? Mix, mix, mixa ...moix, moix, moix. Qui sap! Coromines al seu «Diccionari etimològic» ho aclareix. En xinés, però, en diuen: Mao! Però qui, com a la faula d’Esop, li posarà el cascavell al moix? O qui cerca tres peus al gat? O ser com el moix que anomena Shakespeare, que volia menjar peix sense banyar-se les potetes. O, l’ara políticament incorrecte: «What’s New Pussycat?» La cançó de Burt Bachararach interpretada per Tom Jones.
Però, en definitiva, tot ve per si als escriptors ens agraden, o no, els moixos. Un escriptor sense moix? Ca, ca, ca! «Als escriptors els agraden els moixos perquè són criatures tranquil·les, adorables i sàvies i als moixos els agraden els escriptors per les mateixes raons». Mirin com es tira floretes en Robertson Davies! Edgar Allan Poe, per la seva moixa ‘Caterina’: «Tant de bo pogués escriure de manera tan misteriosa com ho és un moix». Jorge Luis Borges, que va tenir un moix, en ‘Beppo’: «El meu moix fa el que vol, com jo». Alexandre Dumas: «Els moixos mostren la millor forma de viure: en llibertat». Hermosa la cita de Julio Cortázar, del seu moix ‘Adorno’, per T.W. Adorno, el pensador alemany: «Estimar a les persones com s’estima a un moix, amb el seu caràcter i independència, sense intentar domar-lo, sense intentar canviar-lo...».
Ara bé, la cita que m’ajuda a cloure l’article és de Charles Dickens: «Hauríem de ser com els moixos: rapinyar quan ens obliguin a obeir».
