En el començament, l’autor diu: «M’encanta llegir els escrits autobiogràfics de l’insigne filòleg ciutadellenc, Francesc de B. Moll.» Ell cita «Els meus primers trenta anys» i «Els altres quaranta anys». Aquestes dues obres les he llegides moltes vegades, perquè me fan recordar, un temps passat, que ja queda molt enfora; són aquelles llargues xerrades, que fèiem amb Francesc de B. Moll, quan encara un sevidor era molt jovenet, i, anava a casa seva a passar una o dues setmanes. Però d’aquell temps passat, sols queden els records, perquè ja ha plogut moltes vegades.
Després d’haver llegit l'esmentat article, el seu contingut me va fer pensar en les moltes coses que me contava en Moll, de quan havia anat a viure a Mallorca a ca mossèn Alcover, entre moltes altres anècdotes de la seva vida.
LA VIDA A CA MOSSÈN ALCOVER. Així idò, a la pàgina 127 del llibre «Els meus primers trenta anys», es troba la narració de com vivien a ca mossèn Alcover. I diu: La vida a ca mossèn Alcover era molt metòdica i ordenadeta com la d’un convent. A les quatre del matí, tant a l’estiu com a l’hivern, sonava el despertador dins la cambra del canonge, i aquest botava del llit sense pensar-s’hi gens. Feia les seves devocions orals i mentals ben afavorides, i es posava en feina d’estudiar o d’escriure. A les cinc feia sonar el timbre dins la cambra del servei, i en Joan s’aixecava per anar-li a servir la missa, que començava a les cinc i mitja, i acabava... quan Déu volia; sempre a les sis ben repicades, perquè mossèn Alcover era un d’aquells que la deien «ben senceres».
La capella on deia la missa, a la Seu, era la de Sant Josep, i darrere l’altar hi havia la sagristieta on guardava el vasos i ornaments, calze, canadelles, camis, casulles i altres peces d’indumentària litúrgica, per el seu ús particular. A la Seu de Mallorca, cada canonge tenia aquesta sagristieta privada, una darrere cada altar, per vestir-se i desvestir-se dels ornaments per a la missa o pels actes. Com que mossèn Alcover i el canonge Quetgles vivien tan a la vora de la Seu, que no havien de fer més que travessar el carrer per entrar-hi, ja sortien de casa seva revestits de roquet, mussa i sotana vermella pels actes del cor, però conservaven a les sagristietes els ornaments per a la missa.
LA PASSEJADA DE CADA DIA. Quan el canonge i el criat sortien de missa, si era a l’estiu anàvem a fer la passejada de cada dia o «estirar les cames» pel moll: resseguint tota la Riba, arribàvem fins a la farola del port i tornàvem. La passejada durava exactament una hora. Si era a l’hivern, hi anàvem després de dinar. Mossèn Alcover, no estava mai inactiu, no hi sabia estar, o ell llegia, o feia que en Joan li llegís qualque llibre o revista. Quan jo vaig entrar a viure a casa seva, Mn. Alcover em prengué per acompanyant de les passejades i les dedicà a donar-me les primeres lliçons d’anglès i d’alemany, que més endavant havia d’ampliar i que m’havien de servir tant i tant per les meves activitats durant tota la vida.
Jo m’aixecava del llit devers les sis o les sis i mitja, que sempre ha estat la meva hora preferida. Mn. Alcover trobava que era massa tard. Pel seu gust, m’haguera cridat a les cinc, com hi cridava el seu criat. En Joan, va arribar a oferir-me un augment considerable de retribució si hi convenia, però jo m’hi vaig negar en redó, no sols perquè no creia justificat de matinejar tant, sinó perquè preveia que, atraient-ho de les hores normals de dormir, més tard, entre dia, tindria son, i per tant la meva feina perdria eficàcia de tot allò que li hauríem donat d’hores intempestives. No sé si el canonge ho comprengué o no, però va arribà a callar davant les meves raons i em deixà dormir tranquil fins a l’hora que jo creia normal, i que no tenia res de tardana. Ara posaré el punt final, en aquesta primera part, d’aquests records. En el pròxim article, relataré la feina de cada dia.
