Per Pasqua la mare encara em comprava la palma, per dur-la a missa i que la beneïssin. No estava empegueït, perquè m’agradaven els bombons embolicats amb paper de plata que ella hi cosia, i me’ls menjava en havent tocat glòria. La meva amiga na Naia, que era més jove que jo, també tenia una palma amb bombons, i venia a missa amb les filletes del seu col·legi. Després, espipellàvem de les palmes i alguns bombons eren estrelles diminutes, feien llum dins la boca i giravoltaven com si ens haguéssim empassat un dimoni boiet. La llum ens vessava barbeta avall i na Naia em deia:
--Sembles un xino amb sa barba blanca.
Jo reia, perquè ella també tenia una barba de regalims. Duia els cabells llargs, sabates negres, mitges blanques, falda curta i una bruseta sota la jaqueta blava de punt. A jo m’hauria agradat que en lloc d’una palma la mare m’hagués comprat un palmó llarg com un arc de Sant Martí. M’hauria passejat tot xalest, amb l’arc de Sant Martí dalt l’espatlla. Na Naia hauria surat enlaire, agafada a la seva palma plena d’estrelles, i no hauria deixat de riure per res de la vida. El destí del palmó, un cop passada la Pasqua, era ser fermat al balcó i esperar que anés envellint i protegint la casa, que per qualque cosa estava beneït. Les nits de tempesta el palmó hauria fet de parallamps, s’hauria encès un moment com un gran arbre sec, però tot fet de branques i branquetes fluorescents, i després encara hauria brillat enmig de la nit com un arc de colors, i na Naia hauria passat amb els peus descalços sobre una nevada de cotó fluix, deixant-hi petjades com petites basses on hi cuejarien peixos daurats.
Però no em van comprar mai el palmó, i na Naia i jo, amb les nostres palmes, érem com dos fillets sentimentals agafats de la mà i sospirant que arribés l’hora de menjar-nos les llepolies. Vam fer una competició innocent, a veure qui es menjava més prest tots els bombons, malgrat que la mare deia que si ens els menjàvem tots ens farien una «empasta» al ventrell. Com que jo era molt voraç, anava guanyant, però em vaig aturar, no perquè estigués tip, sinó per veure na Naia afanyant-se a devorar xocolata entre rialletes i cridets, amb uns bons mostatxos marrons. A la nit la vaig somiar menjant cremetes de bombó, el paper de plata de les quals desferrava amb les ungles, i després s’agafava al mànec i la palma era com un paraigua de caramel, molt gros, lleuger com un globus inflat amb hidrogen, i com que no l’amollava per res, anava pujant cap al cel.
