Agressivitat, agressió, violència, maldat

Un dels punts de partida, a més dels aspectes hereditaris i de convivència, que es poden empeltar quan no es cuiden, és l’agressivitat; un instint present en els animals i que podríem definir com una pulsió o tendència a comportar-se de forma hostil en situacions, moltes vegades provocatives. Aquesta pulsió primària, dirà Lorenz1, descansa en una base neurofisiològica.

Podríem definir la violència com una predisposició temperamental, que forma part de la personalitat d’un individu. L’expressió d’aquesta agressivitat seria l’agressió, més justificada encara en un context hostil, com a forma de defensa d’una situació perillosa o imprudent, sostindrà Talarn2. Agressió i violència es relacionen i es succeeixen l’una a l’altra. Una propaganda publicitària o una campanya governamental pot ser agressiva, però no sempre violenta. Alguns autors relacionen violència amb força física, tot i que no sempre sigui així.

L’Organització Mundial de la Salut defineix la violència com l’ús intencional de la força física o del poder, tant si és real com si és una amenaça contra un individu o contra una comunitat amb una alta probabilitat d’acabar amb lesions, mort, dany psicològic o privació. Veim que la violència també estaria relacionada amb el poder i hem pogut comprovar la necessitat que té l’èsser humà d’aconseguir aquestes cotes i per qualsevol mitjà.

El poder pot habilitar a qui l’exerceix per actuar segons la seva voluntat i necessitat sense cap tipus d’impediment per dominar al contrincant. El poder no solament pertanyeria a una sola persona sinó a un grup. Segons Hannah Arend3, poder i violència són conceptes oposats, donat que si domina un és a costa de l’altre. Segons ella, la persona pot arribar a utilitzar el grup en benefici propi per actuar en contra d’un o d’altres.

I, gradualment, ens podem demanar quin és l’origen de l’agressivitat, on es donen les primeres passes d’aquest tipus de comportament?

Aquests impulsos s’originen a la primera infància -sense oblidar l’herència biològica, ambiental i social- com una resposta a les privacions o a les necessitats del bebè de ser alimentat, atès, sobretot estimat i protegit de si mateix quan sent ansietats, pors, davant un perill imminent, viscut a la realitat i tantes vegades a la fantasia.

La reacció, davant d’aquestes situacions, és una sensació interna contrària a l’emoció positiva o de plaer. El bebè reacciona per imitació, com a part del seu aprenentatge. I és a través del rostre de la mare que aquest bebè descobreix i comença a percebre i a entendre la realitat, dintre de la precarietat d’unes sensacions i emocions encara poc dibuixades.

Contenir els comportaments agressius del nen depèn en gran part de l’adult, de qui començarà a aprendre, a entendre i a contenir la seva ansietat, les pors i l’angoixa. D’aquí la importància del seu entorn afectiu, d’estar rodejat d’adults responsables, que siguin capaços de transmetre no solament normes, sinó que puguin donar a entendre a aquest bebè i al nen petit el significat d’aquestes pors. És mitjançant les paraules de l’adult, especialment de l’actitud i expressions de la mare, com a mirall, que el bebè i, més tard, el nen poden aprendre a integrar gradualment les ansietats persecutòries viscudes.

L’aprenentatge que el nen pot realitzar de forma positiva es deu a la paciència, afecte i serenitat, primer de la mare i posteriorment dels adults del seu entorn proper. Si aquesta dedicació funciona, el nen podrà arribar a entendre la realitat, sigui aquesta gratificant o dolorosa. 

Quan l’actitud de l’adult proper no resulta eficient i no es compleix la missió de mirall de la mare per ajudar a contenir les emocions del bebè, aquest no podrà rebre el suport adequat i créixer amb l’afecte i l’exemple necessaris per assimilar les emocions negatives. En créixer sense una guia, que l’ajudi amb la seva evolució, el nen, que ha estat incapaç de contenir les emocions doloroses en determinades ocasions, podria donar cabuda a la seva agressivitat mostrant un comportament violent, degut a un orgull malentès, gelosia, enveja o egoisme.

És important la presència de l’adult (mare, pare, avis) per afavorir el creixement del nen i ajudar-lo a madurar. També és cert que moltes vegades, tot i tenint al costat les persones més adequades per a la seva educació, hi ha nens que no aconsegueixen evolucionar segons les conegudes pautes evolutives. I, al contrari, nens que han crescut en un ambient poc recomanable -recordem el protagonista de la novel·la «Oliver Twist», de Charles Dickens. que viu un ambient de pillatge-, no solament no participen dels instints agressius del grup on conviuen, sinó que, com ell, aconsegueixen alliberar-se d’un ambient negatiu.

D’altrea banda, ens podríem preguntar si existeix el mal i si existeix la maldat.

Segons R. Armengol4, «el mal és el dolor i el dany. El dolor és el mal, tant si ens arriba a causa de la voluntat d’un congènere com si el patim a causa de malaltia o d’un accident. D’aquesta manera, el mal queda proposat per raó de qui el pateix amb independència de la causa que l’ha originat». Segons diferents professionals, una cosa és el mal i una altra la maldat, l’acció humana que provoca el mal o un dolor, vinguí d’on vinguí i que podria ser evitable.

Els grans mals, que la humanitat ha hagut de suportar, no han estat generats per l’acció de sentir, siguin passions o apetències, com diu R. Armengol, sinó per la de pensar, és a dir, per la manera que les diferents ideologies i creences justifiquen els mals i en nom del bé per a la comunitat que ha pres el poder.

El punt de vista, compartit per la majoria d'autors, és que gran part de les persones que maten, fereixen o perjudiquen d'altres ho fan amb una consciència de superioritat moral, encara que açò sigui causa de malestar i de dolor.

Qualsevol mitjà no serveix per arribar a l’objectiu proposat. En nom del benestar no es pot desitjar el mal de l’altre ni aceptar amb actitut submisa el poder de qui ho vulgui imposar. La capacitat de pensar i el critreri per discernir l’opció més adient, són eines necessàries per mantenir la llibertat de pensament davant l’acció injusta.                                                 

1 Lorenz K. (1972. Sobre la agresión. El pretendido mal. Madrid: Siglo XXI.

2 Talarn, A. (2020). Ideología y maldad. Barcelona: Xoroi Edicions.

3 Arent, H. (2005). Sobre la violencia. Madrid: Alianza.

4 Armengol, R. (2018). La moral, el mal y la conciencia. El poder de las ideologías en la formación en la formación de la conciencia moral. Barcelona: Carena.