Tristament cada vegada és més habitual sa difusió de rumors, mentides o continguts no contrastats o fins i tot manipulats a través de ses plataformes digitals.
En aquest gran oceà de (des)informació que és sa xarxa, hi ha diferents recursos i pàgines que descontextualitzen es fets i lleven veracitat a sa informació, quan no menteixen directament amb informació falsejada, constituint es màxim exponent de s’erosió des rigor periodístic.
Esteim a s’era de sa «postveritat». Un terme que va començar a aparèixer a sa dècada des noranta en qualque obra literària, però va ser durant sa campanya electoral des candidat a sa presidència des Estats Units Donald Trump quan es va anar convertint en un terme popular. Sa postveritat descriu un fenomen marcat per s’abundància de desqualificacions, acusacions i afirmacions rotundes sense base efectiva, o bé molt poca, però d’un gran impacte en sa societat.
Es dona sa circumstància que es fets objecius no influeixen tant en s’opinió pública com ses emocions i ses creences personals. És a dir, no importa sa veritat; només sa meva veritat. D’aquí que molta gent se refereixi a sa postveritat com a «mentida emotiva».
Es periodisme és una professió imprescindible per as pluralisme, i es procés de verificació de fonts hauria de ser un des seus principis bàsics. Contrastar ses notícies abans de sa seva publicació garanteix una informació útil per a sa ciutadania. Però lamentablement açò no sempre succeeix en un món saturat d'informació, on ses notícies es consumeixen i es difonen a tot drap,
«No deixis que sa realitat t'espanyi un bon titular», diu es tòpic que rebenta totes ses clàusules ètiques d'una professió, sense sa qual és impossible que hi hagi democràcia.
Esteim en plena era de sa desinformació digital que cau en s'error de sotmetre's as titular cridaner i deixa de banda s'únic objectiu a què s'ha d'esmerar: ajudar es ciutadans a accedir a sa veritat per exercir sa llibertat des des criteri format i informat.
A tall d’exemple d’aquesta erosió des rigor periodístic que he citat abans, diré que es passat dia 21 de novembre un mitjà digital -que no mereix ni que l’anomeni- va publicar una informació plagada de fal·làcies que m’implicava a jo mateixa, a més d’altres persones. S’autor ni s’havia dignat a contrastar sa informació amb cap des protagonistes, ni que fos per donar un mínim de veracitat a sa notícia.
Des de s’inici de sa premsa escrita, es periodisme ha estat fonamentat en principis bàsics que en garanteixen sa integritat, sa precisió de ses seves fonts, imparcialitat, objectivitat, responsabilitat i es compromís de servir a s'interès públic. No obstant açò, sa competència ferotge per captar s’atenció des públic i sa fal·lera per ser es primer en publicar sa notícia, amb massa feqüència dur a errors, omissions i a sa difusió d’informacions no contrastades.
Però, alerta; no tota sa desinformació es estrictamente falsa, ja que es concepte engloba també sa dimensió d’inexacta, per sa qual cosa no es tracta simplement de ses denominades fake news (notícies fales). Sa distorsió de sa informació se pot preentar en una escala de continguts falsos i manipulats que permet generar relats desinformatius amplis i moltes vegades subtils, motiu que dificulta sa seva detecció.
Sa creixent pressió de finançament des mitjans ha duit a diaris, emissores de ràdio i canals de televisió a emprar amb més poca freqüència sa mà d'obra per excel·lència -es periodistes- i a dependre més de fonts de fàcil accés, però de credibilitat dubtosa.
Conseqüentment, en comptes de ser eines d'ajuda, es cercadors a internet acaben sent uns recicladors i multiplicadors d'informació que no es pot verificar.
Molts periodistes s’han acabat convertint en secretaris de redacció de «copiar i enganxar». I açò no vol dir solament robar informació o material gràfic d'altres espais periodístics a internet, sinó a més transcriure entrevistes i citar declaracions d'altres plataformes.
Una de ses característiques des bon periodisme és intentar explicar històries originals. Aquestes sorgeixen de s'observació de sa «realitat real», no de sa realitat virtual, Qualsevol altra pretesa accepció o explicació passa per ser una distorsió o engany, com quan es terme intenta traduir-se per «premsa lliure» i, en canvi, no són més que vils fal·làcies.
Actualment sa informació i desinformació van de sa mà. Sa majoria de sa gent no sap discernir entre una notícia falsa i una de real. Per molts lectors ja és pràcticament impossible detectar-les, no tant per ses seves característiques com per sa quantitat excessiva de sobreinformació que, imparable, s’expandeix per ses xarxes.
Aquest és un des majors problemes des nostro temps; sa veritat en es periodisme ha deixat de ser inqüestionable per ser interpretable.
