Si em demanen quins són els dos problemes que més angoixen la nostra societat ara mateix, tinc molt clara la resposta, no l’ordre d’importància, però sí la resposta i la interconnexió: Són la manca d’habitatge i la salut mental. Aquestes són les xacres dels nostres dies. Desgranem-ho: La manca d'habitatge ens dibuixa la situació personal de qui no té un lloc segur o estable per a viure, és a dir, una zona de confort. Així mateix, la salut mental, bona, guarneix el benestar emocional, psicològic i social d'una persona, incloent-hi la capacitat adient de fer front a tensions diàries. La primera problemàtica pot ser una causa i, fins i tot, una conseqüència de la segona problemàtica, creant un cicle de vulnerabilitat general i patiment del qual és força difícil sortir-ne.
Les persones que viuen en situació d'habitatge precari, o inexistent, se solen enfrontar a una sèrie de desafiaments que li afecten la salut mental. La manca de seguretat i estabilitat en l'habitatge, la dita zona de confort, sòl generar estrès, ansietat, depressió i altres trastorns mentals, puix la falta de privacitat, igual que l'aïllament social, porten trets psicològics de soledat, desesperança i autoestima baixa. Com veiem, estem davant del gos que es mossega la cua i és a tocar de mans que la manca d'habitatge i la salut mental són dues cares de la mateixa moneda. A part, hem d’afegir-li que la manca de recursos econòmics, socials o d’ajut familiar, altrament poden obstaculitzar la cerca d'ajuda pels problemes de salut mental, però també, òbviament, de la recerca d’habitatge. Tot això contribueix a perpetuar la indefensió.
Quan un problema i l'altre van agafats de la mà som davant d’una contrarietat greu, per això és cabdal que s’abordin ambdues problemàtiques de manera integral; ans això és fonamental per a promoure el benestar de les persones afectades; per tant, seria necessari i obligatori adoptar un enfocament transversal que combini mesures que incloguin la forta prevenció, la concreta intervenció i l’auditada recuperació en l'àmbit de l'habitatge i de la salut mental.
Primer, és fonamental garantir l'accés a un habitatge digne a un preu assequible per a totes les persones. Això inclouria implementar polítiques públiques que fomentin la construcció d'habitatges socials, la rehabilitació d'habitatges abandonats i actuar dins dels mercats de lloguer i de venda, obrint-los, a fi que aquests s’abarateixin per mor de la competència, i perquè es vagin regulant amb la senzilla llei de l'oferta i la demanda. Si intervenim ambdós mercats, només estem solucionant una part del conflicte, doncs, a la llarga, el problema tornarà i persistirà. D’igual forma seria necessari també promoure l’assistència financera a persones en risc de desnonament o a joves que no poden emancipar-se.
També, dins aquest pla integral, caldria no oblidar que s’haurien d’enfortir els serveis de salut mental i millorar l'accés als tractaments adequats a les persones en situació de manca d'habitatge. Això hauria d’incloure oferir serveis d'atenció psicològica, psicosocial o psiquiàtrica a qui els costa entrar dins uns mercats, ara, tan prohibitius... i immorals. Toquem aquest dard.
Arribats aquí hem de plantejar-nos dilemes ètics i preguntes adients, puix són la manera de trobar respostes correctes, ja que si una societat no té en compte els límits morals, aquesta societat està condemnada: Per què arribem, al que considerem Primer Món, a extrems de tanta desigualtat social i conseqüents problemes emocionals? Com hem arribat fins aquí? Com parar la roda salvatge de l’especulació que jutja i condemna els destins i les il·lusions dels més desfavorits?
Com he dit, soc contrari a la intervenció del mercat. Crec que qui conegui el món del lloguer i la compra/venda sap perfectament a què em refereixo. Jo el conec des de fa més de trenta anys, per això ho diré clarament: Més enllà dels especuladors, que no defenso (ja ho fa el lliure mercat), el que feríem intervenint seria violentar i espantar a aquells que han estalviat honradament i que han invertit aquests estalvis en finques que després posen en el mercat de lloguer. I què passa quan tallem el cap als proveïdors? Que tallem també els subministraments. I quina conseqüència té la manca de subministraments? Que apareix més carestia residencial i econòmica i més desigualtat i, fins i tot, més fragmentació social lligant, sens dubte, els avui esmentats problemes mentals a la problemàtica de l’habitatge.
La pregunta és si som a temps de mudar aquest neoliberalisme caníbal, mental i moral, i bescanviar-lo per una política honesta, i gosaria a dir que d’humanisme Cristià, on cadascú visqui la vida amb l’empatia que porti a dins i amb la lliçó apresa de les errades comeses, perquè de vegades, fa l'efecte, que absolutament tot està a punt de saltar pels aires. És per això que les consultes de salut mental són plenes i desbordades, mentre els habitatges especulatius són vergonyosament buits. És trobar la tecla i la política. I em sap greu tancar de forma pessimista, però ara no existeixen ni l’humanisme ni la política que ens faria tornar a confiar els uns amb els altres. A confiar novament en l’ésser humà, no en el caníbal de ment malalta. A la confiança sí que hem d’intervenir-la... i d’urgència!
