La reunió dels BRICS a Kazan l’octubre passat ha fet evident que Occident, els EUA, el Canadà i la UE tenen un problema d’antagonisme amb els estats en desenvolupament que en formen part –la Xina, l’Índia, el Brasil, Rússia i Sud-àfrica.
Malgrat l’agressió evident de Rússia a Ucraïna, no hi ha hagut una condemna ferma –és cert que tampoc una defensa– de la posició russa. Això és simptomàtic i revelador.
El període de 1945 a 1970, en què el món socialista estava aïllat, i la referència de llibertat, democràcia i economia de mercat eren els EUA, és avui història.
Els EUA havien guanyat la guerra i el seu Pla Marshall de 1948, de 200.000 M€ –en euros del 2024–, a divuit estats europeus havia ajudat a pacificar el món occidental i consolidat la seva primacia política i econòmica. L’ajuda havia de servir per a la reconstrucció d’Europa. Al final, les inversions del Pla Marshall van suposar més d’un 70% d’exportació de les indústries americanes de manera que per als europeus no hi havia on comprar per reconstruir fora dels EUA. Hoffmann, director del pla, va dir «es tracta de dirigir els consumidors europeus cap als EUA».
La referència ètica dels EUA –amb la democràcia com a model polític i l’economia de mercat com a model econòmic–, després del Vietnam, l’Iraq i l’Afganistan, en gran part s’ha perdut, i el paradigma segons el qual els EUA defensen prioritàriament els seus interessos és una realitat ara difícil de discutir. Trump n’és l’evidència palpable: «Make America great again».
El planeta té avui un repte immediat i urgent: la necessitat de protegir el medi ambient per la seva supervivència a llarg termini. Això és tan important i difícil com la reconstrucció d’Europa, però d’urgència menys evident.
L’avenç de la indústria i tecnologia americana i europea amb relació als BRICS, pel que fa a medi ambient i digitalització, és similar a la que tenia el sector industrial americà respecte d’Europa en els anys de la postguerra.
¿Seria possible iniciar un nou Pla Marshall basat en el medi ambient i la digitalització dirigit als estats BRICS i en el qual la Xina pogués ser també un agent i no un opositor? Aquest pla interessa als EUA per raons econòmiques –el lideraria– i polítiques –guanyaria el prestigi que tenia i ara no té–, i també a la UE per raons econòmiques.
Econòmicament, seria rendible per als BRICS per la transferència de tecnologia que podria suposar si s’articulés adequadament. Políticament reduiria l’enfrontament entre règims autoritaris i lliberals, entre rics i pobres, entre Occident i els BRICS.
L’avantatge respecte de fa 70 anys, quan es va iniciar el Pla Marshall, és que ara el nivell de capital disponible és gran, quan a la postguerra era quasi nul. Només cal mostrar la rendibilitat dels programes i possiblement garantir-la a l’inici des de l’administració pública, perquè els inversors privats decideixin invertir, fins i tot en els d’alt risc i alta rendibilitat. El palanquejament dels projectes és possible i multiplica la capacitat financera per un factor d’entre dues i cinc vegades.
Una iniciativa com la referenciada diluiria la utilització dels subministraments estratègics de matèries primeres i d’altres a partir de raons geopolítiques i amb beneficis per a tots en lloc de per a uns pocs.
Els EUA, després de la crisi del petroli de 1973, van crear una reserva estratègica per controlar el preu en moments crítics. Quan Rússia va envair Ucraïna, va vendre 180 milions de barrils, fet que va reduir l’encariment i va evitar la manca de subministrament. Una vegada passada la crisi, va recuperar l’estoc venut a preus més baixos. La mesura va ser útil i no onerosa. Es podrien aplicar polítiques similars per a materials crítics com el grafit, el níquel, el liti o el cobalt. L’estratègia de la Xina és exactament la contrària, i d’aquí la seva expansió a l’Àfrica els darrers deu anys. Aquesta concentració no és positiva per al comerç mundial perquè afebleix les cadenes de subministrament.
La producció d’acer xinès emet tres vegades més CO₂ que el produït als EUA o a la UE. Una taxa a la importació de matèries primeres produïdes amb alta emissió de carboni impulsaria la modernització de la indústria en els estats que tenen instal·lacions antiquades i contaminants. No hi hauria d’haver cap altre impediment ni taxa al lliure comerç excepte la neutralitat de l’emissió de carboni i la protecció del medi ambient. Els estats en fase de desenvolupament necessiten capital i tecnologia per accelerar la seva transició verda. Aquesta podria ser la manera de transferir-la, però s’ha de plantejar de manera col·laborativa i no confrontacional.
La política de conflicte de Trump amb la Xina és equivocada i empitjorarà la geoestratègia mundial i el desenvolupament. També incrementarà la inflació als EUA. Però la confrontació és més fàcil d’explicar que la col·laboració: el populisme l’entén tothom i la política específica i diferenciada, pocs. Trump segur que no. Per desgràcia, això, que hauria pogut ser un pla positiu a escala mundial que hauria reduït l’enfrontament nord-sud i millorat el medi ambient, ara és impossible. Diuen molts americans que Trump serà un parèntesi, però les ocasions perdudes, pel fet de ser-ho, no són mai del tot recuperables.
