L’Espanya d’avui es troba atrapada en una dinàmica política que posa en risc no només l’estabilitat institucional, sinó també la confiança de la ciutadania en el sistema democràtic. I una de les claus d’aquest risc són les relacions entre el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), els dos grans pilars polítics des de la Transició, que estan marcades per una confrontació constant que impedeix abordar reptes clau per al futur del país.
Per poc objectius que siguem haurem de concloure que els debats polítics a Espanya s’han convertit en escenaris de confrontació on preval el desacord sistemàtic. Aquesta situació no només dificulta la renovació d’institucions essencials, com va succeir amb el Consell General del Poder Judicial o l’aprovació de pressupostos (prorrogats els de l‘any passat), sinó que també trasllada al conjunt de la societat una imatge de paràlisi. Quan els ciutadans perceben que els seus representants són incapaços de posar-se d’acord fins i tot en els temes més bàsics, la confiança en la política i en les institucions es deteriora. I això fomenta una espiral de desafecció que es tradueix en una menor participació electoral i en l’auge de discursos populistes, que sovint simplifiquen problemes complexos i assenyalen culpables fàcils.
Alhora, aquesta incapacitat de consens té efectes devastadors en la formulació de polítiques a llarg termini. Àrees crucials com la transició ecològica, la reforma del sistema de pensions o la modernització educativa requereixen estratègies que transcendeixin legislatures i ideologies. No obstant això, l’enfrontament constant obliga a prendre mesures a curt termini, sovint simbòliques i poc efectives. Aquesta situació també fomenta la polarització entre els ciutadans, que tendeixen a reproduir els discursos antagonistes dels seus líders polítics, dificultant així el diàleg entre diferents sectors socials.
Un altre element que exacerba aquest bloqueig és la sobreexplotació del relat polític com a eina de mobilització electoral. Tant el PP com el PSOE han caigut en la dinàmica de prioritzar narratives partidistes que busquen consolidar les seves bases més fidels en lloc de construir ponts. I aquesta estratègia, que pot ser eficaç a curt termini, resulta devastadora per a la salut del sistema polític. Com més s’intensifica aquest relat confrontatiu, més s’alimenta el malestar de la ciutadania, que percep una política centrada en els interessos de partit i no en els problemes reals.
La sobreactuació i la personalització de la política agreugen aquesta situació. Figures com Pedro Sánchez o Alberto Núñez Feijóo es converteixen en el centre del debat, desplaçant la discussió sobre les polítiques i projectes concrets. Aquesta personalització no només limita la capacitat de diàleg, sinó que també reforça la divisió entre els votants, que sovint veuen en l’altre líder no un adversari, sinó un enemic.
Davant d’aquest panorama, resulta evident que Espanya necessita un impàs, un moment de reflexió col·lectiva que permeti replantejar les dinàmiques actuals. Aquest impàs no implica renunciar al debat polític, sinó reformular-lo. El PSOE i el PP han de reconèixer que, més enllà de la competència electoral, tenen una responsabilitat compartida amb el conjunt de la ciutadania.
En aquest sentit, el PSOE hauria de prioritzar la lluita contra les desigualtats socials, especialment a través de polítiques d’habitatge que esdevinguin un factor de cohesió i estabilitat. Això implica entendre que la por a l’extrema dreta, tot i que és un argument legítim, ja no és suficient per mobilitzar un electorat que exigeix solucions tangibles. Per la seva banda, el PP hauria de centrar-se en construir aliances amb aquells actors polítics que podrien ser els seus socis futurs (penso en el PNV i Junts), sense incomodar-los amb discursos o accions que fan impossible aquesta aliança.
La superació del bloqueig també requereix reformes institucionals que incentivin el consens i penalitzin la confrontació sistemàtica. Un exemple seria establir terminis obligatoris per a la renovació d’òrgans institucionals, evitant així que aquesta qüestió es converteixi en una eina de pressió partidista. Això garantiria un funcionament més eficient i menys condicionat per les disputes polítiques.
Finalment, no podem oblidar el paper dels mitjans de comunicació i la societat en general. Una premsa responsable, que prioritzi el rigor i eviti l’espectacularització, pot contribuir a crear un clima més favorable per al consens. Això passa per deixar de donar prioritat a la crispació com a estratègia per captar audiències i apostar per una informació més equilibrada i constructiva.
Espanya es troba davant d’un repte històric que exigeix altura de mires i un compromís ferm per part de tots els actors polítics. I recau bàsicament sobre PSOE i PP, com a principals forces del país, la responsabilitat especial en aquest procés. I que ningú no s’enganyi: això no significa renunciar a les seves diferències, sinó aprendre a gestionar-les de manera constructiva.
I dit això he de confessar que la meva esperança que aquests desiderata es compleixin a curt termini em sembla una utopia lamentablement inassolible.
