Sempre he estat un gran fan de les interjeccions, és a dir, d’aquella part de la gramàtica que no apareix al diccionari però, en canvi, és un tret genuí de la nostra llengua. Expressions com «alto les seques», «àngela maria», «redeu» o tota la col·lecció d’«ecs», «ui», «aix» i companyia que emprem habitualment, potser sense adonar-nos. És per això que m’ha fet gràcia llegir que un grup de científics amb seu a França, Xina i Austràlia, estan portant a terme un estudi sobre totes aquestes onomatopeies, així com les vocalitzacions no convencionals per entendre com és que ens posem d’acord culturalment sobre el seu significat i la seva forma.
El treball es basa en una sèrie d’enregistraments sonors amb voluntaris que responen com reaccionarien a diferents situacions, des de cremar-se a celebrar alguna cosa o menjar alguna cosa en mal estat. Una de les primeres conclusions és que, sigui quina sigui la llengua que es parli, hi ha similituds fonètiques per a l’expressió del dolor, però no pas per altres com per exemple, l’alegria o el fàstic. En aquest cas la vocal «a» o el seu equivalent sonor, apareix a 131 llengües dels cinc continents quan expressem mal. A l’estudi parlen si podria estar relacionat amb la fisiologia del dolor. Representa que quan tens un gran mal, el més habitual seria obrir la boca de bat a bat, la qual cosa porta naturalment a la «a». I, per tant, és més difícil en aquest cas articular una «i» que requereix mobilitzar la llengua, o una «o», que requereix tensar els llavis, tot i que hi ha qui també empra «ui» com a vàlvula d’escapament. Serà interessant saber a quina conclusió porta quan arribin al «tururut xinxola»!
