En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals era feliç perquè ja havia mig pactat els pressupostos de la comunitat entre el partit seu i l’altre partit seu. I és que tots dos estan a matar però, com a les històries romàntiques, l’amor sempre guanya. I la seva passió per comandar és tan grossa que sempre acaben units.
I el preu sembla que per a ells no té importància, ja sigui rebaixar impostos als més rics, rebentar la llengua dels indígenes o oblidar els cadàvers que encara no han estat recuperats des d’aquella guerra de fa més de vuitanta anys...
Aquell dia, l’espia, pobre, s’havia tornat a disfressar de moscard, encara que ja li costa alçar les ales. Se mos fa vell.
Avui en canvi, l’ambient al despatx del conseller era de dol, perquè han succeït coses molt greus a la terra ferma que tenen davant de les Illes Tropicals, i tan a prop. I ja se sap que quan hi ha una gran desgràcia no és moment de rallar de política, però sempre n’hi ha que ho intenten.
- Pobre homo, es president que tenim allà -va dir el conseller mentre reposava les mans damunt la taula.
- Sí, -va dir l’assessor mentre assentia fent capades- són una gran desgràcia aquests aiguats i tants de morts com han provocat.
- Precisament és quan hi ha desgràcies quan els governants demostren la seva talla -va afegir na Nataixa-. I aquest l’ha ben demostrada -va afegir.
- Qui s’ho podia esperar que plogués tant... -va sospirar el conseller.
- Idò tots els serveis de meteorologia -va respondre na Nataixa-, que ja feia dies que avisaven i l’únic que no els feia cas era ell i el seu govern autònom.
- I per paga -va afegir l’assessor, més motivat per l’emoció que per la seva fidelitat al conseller-, havia suprimit els Serveis d’Emergències perquè deia que eren un «xiringuito» de l’anterior govern...
- El mateix dia que posava damunt la taula 40 milions per promocionar les corrides de toros -va puntualitzar na Nataixa-. I així és que ningú amb experiència no ha pogut coordinar les accions contra el desastre que han patit.
- Mem -va replicar el conseller, que encara el volia salvar-, però sembla que la culpa ha estat de la Confederació Hidrològica, que no va veure com anaven creixent els rius i els torrents.
- Ja ho han desmentit -va dir sense amagar-se l’assessor-. S’ho havia inventat ell.
- Conseller -va afegir na Nataixa-, però què no ho veu el desastre que ha estat tot? Pobles incomunicats i sense menjar ni aigo durant dies, voluntaris que avui tenen permís per intervenir i demà no, i ensoldemà sí, i que ningú no els equipa de forma adequada fins a quatre dies més tard...
- Mem -va replicar encara el conseller-. I en Xanxes, què feia? Per què no enviava l’exèrcit a fer la feina?
- És que som un estat autonòmic... -va replicar l’assessor, que avui tenia la llengua fluixa i no estava disposat a dir les coses que li agradava escoltar al conseller sinó les que sentia.
- Així és -va continuar na Nataixa-, encara que vostès se n’oblidin tantes vegades. Per a què intervingués el govern de l’Estat, el govern autonòmic ho havia d’autoritzar. I sembla que no ho volia fer, igual com va rebutjar l’ajut que oferia Catunya des del primer moment. I mira que són vesins!
- Ho ha dit ben clar el responsable de l’exèrcit -va afegir l’assessor, que estava ben informat-, ja feia estona que tenien els soldats a punt, i els van enviar tot d’una que el govern autònom ho va demanar.
- Bono, bono -va dir el conseller mentre es gratava la clespa-, si us he de fer cas, l’actuació des nostro president en aquella comunitat ha estat un desastre...
- Sí, conseller -va dir l’assessor amb la boca petita.
- La seva i la de tot el seu govern -va afegir na Nataixa-. I per dignitat el seu kefe de Madrit ja l’hauria d’haver fet dimitir, si és que ell no ho fa per iniciativa pròpia.
- És que davant de tanta incompetència, posar en marxa el ventilador per fer creure que la culpa no és seva sinó una mica de tots, no sempre funciona -va sentenciar l’espia, que aprofitant el malestar del dia s’havia colat al despatx sense disfressa.
