Les recents tragèdies per tempestes, de violència dramàtica en el llevant peninsular, han obert el debat sobre la diligència i efectivitat dels ens públics en fer arribar a la gent els avisos de perill. La recerca de culpables, identificació d’errors i l’intercanvi de retrets ja són coneguts. Però, i què fa la gent amb els avisos?
No tothom reacciona igual quan coneix un risc. Hi ha qui mai no menjarà un iogurt que ha caducat el dia anterior, però no té cap problema a ingerir dues llaunes de Coca-Cola al dia. Qui té por d’anar en avió, però condueix escrivint whatsapps, menjant, fumant, canviant la música i fent punt de creu, com si fos Dick Van Dike a «Mary Poppins». Qui es llença al mar de roques altíssimes, però a la platja empra sabates de plàstic.
Els avisos meteorològics no han tingut normalment una reacció de prudència generalitzada. Les administracions s’ho han pensat molt abans d’alertar (per por a l’impopular alarmisme) i una part del poble els ignora. Per què? Deixant a banda els desinformats i imprudents vocacionals, a aquests avisos se’ls dona relativa credibilitat. No ajuden els avisos de situacions de risc que al final no succeeixen.
Suspensions recents d’actes han tingut zero litres per metre quadrat. La meteorologia no és una ciència exacta, s’entén, però açò crea la sensació que sovint s’exagera o generalitza, que podem seguir amb els nostres plans malgrat les alertes de colors. Els desastres meteorològics tenen encara la fama de ser esporàdics malgrat l’evidència que ja no ho són tant.
Açò ha d’anar canviant. Les autoritats han d’aprendre a avisar sempre a tothom, prest i clar; i el poble a respondre als avisos. Es pot cancel·lar un acte, però no es pot posar un policia a cada carrer ni precisar si plourà a cada plaça cada hora. Els ciutadans hem de saber conviure amb alertes i avisos en fals, i aprendre a valorar individualment el risc de les nostres accions en cada espai i context meteorològic. O ho aprenem o el clima ens ho farà entendre a base de clotellades.
