L’Observatori de Preus del Govern mostra que, en part, la fruita té un preu tan alt (l’exercici de calcular el que val cada peça és pur masoquisme) pel que cobren els intermediaris. El pagès rep un percentatge menor. Açò ens pot semblar bé o malament, però és un fet evident que entre que la pera se separa de l’arbre i arriba a taula hi ha un procés. Tangible, palpable. La mou un camió que paga el seu barril de Brent, algú la distribueix aparcant a vegades en doble fila, un botiguer la disposa, persones maleducades la premen amb ànsia per testar si és madura, es cobra a una caixa elèctrica, alguna surt copejada o dolenta (llavors la ràbia es multiplica), i la digerim. Un procés visible.
En altres béns de primera necessitat el procés de suma de costos no és tan clar. Exemple: l’habitatge. El seu preu no puja pel combustible, els efectes de la sequera o la mà d’obra aplicada. Tot és manco evident, més abstracte. Sí, cada immoble es va construir a un solar, amb materials cars, mestres de cases a sou, però arriba un moment en què el preu no té res a veure amb açò. Puja per la urgència de qui paga i la cobdícia de qui cobra. És recomanable menjar fruita. Viure a cobert, imprescindible. Els més comprensius amb el lliure mercat defensen que sobren càrregues i falten garanties per al propietari. Però ningú no negarà que per cases ja ben amortitzades es paguen tarifes exagerades per la simple manca d’oferta. I res més. Pura subjectivitat. Un conreu regat amb especulació.
La fruita sucosa d’estiu és deliciosa. Els sucosos lloguers de temporada arrodoneixen el drama. Un mercat indigest prem els joves que volen una llar fins a tenir-los madurs. Moral i butxaca copejades. No estaria de més que en cada anunci immobiliari (i a l’etiqueta de les fruites també), es desglossés cada un dels costos que s’imputen al preu i el benefici que li queda al propietari. Almanco així sabríem quin és l’autèntic cost social de la cobdícia. I, tal vegada, amb sort, la vergonya moderaria el mercat.
