Als establiments d’alimentació de Menorca molta gent està disposada a pagar més diners per consumir el producte local, que associa a més frescor i qualitat. Hi ha turistes que fan igual, per exemple amb enormes cues i dispendis per adquirir gamba vermella acabada de pescar.
Amb la música no passa el mateix. Les entrades són molt més cares per als concerts de grans produccions nacionals i de consum més generalitzat, industrial, de fora. Els grups locals, d’aquí, no tenen el mateix reconeixement que el menjar autòcton. Aquí la gamba vermella de la música és David Bisbal.
Per açò, amb pocs diners es pot gaudir d’un circuit estival de concerts de grups locals que val molt la pena. Hi ha ara mateix gent jove, i altra no tan jove però sí molt inquieta, que fa actuacions dignes i animades, que permeten passar un bon vespre (quina falta fa) sense més inversió que en transport o beguda.
Aquest estiu jo he pogut comprovar amb un cost baix la força desbordant del directe de Pèl de Gall, l’espectacle torrencial de Xafogor, l’ànima rockera de La Huella, l’enorme muntatge de Najash o el trepidant ritme de Ses Bísties de Mongofre, per citar només alguns exemples propis.
Tenc més pegues a posar, amb excepcions, a les revetlles de festes. Les versions de hits són massa repetitives. Sé que s’ha d’arribar a tothom, però les «mil campanas» d’Alaska ja me retronen al cap com si fossin un milió i cada reiteració del «No puedo vivir sin ti» tapa una mica més tota la brillant trajectòria que tenen al darrere Coque Malla i Los Ronaldos. Tampoc m’agrada gens aquell recurs tan habitual de fer que la gent s’ajupi. Innovem.
La música en directe és una joia que es pot gaudir a bon preu si es fa pàtria. I la bona deixa empremta. Cada DANA estival, com la del 15 d’agost, record la «Tormenta de verano» dels locals i efímers Nit Seca, que també tenc gravada en una casset que no sé on reproduir, gravada quan no hi havia «Operación Triunfo» ni ningú deia DANA.
