En el llenguatge dominant dels mitjans de comunicació audiovisuals és habitual adjectivar Vox com a partit d’ultradreta, com si l'audiència fora ximple i tingués necessitat que li ho recordessin cada vegada que es menciona aquesta formació. Igual ocorre amb el sindicat Manos Limpias, sobretot quan és citat per haver presentat una denúncia contra l’esposa del president del Govern.
En tots dos casos la definició és perfectament correcta: tant Vox com Manos Limpias són d'extrema dreta.
No obstant això, si és necessari recalcar els extremismes, trob a faltar que es doni el mateix tractament informatiu d’etiquetatge a l'esquerra extremada. Per què no es parla, per exemple, de la «vicepresidenta comunista» en referir-se a Yolanda Díaz? No seria cap mentida dir-ho perquè la líder de Sumar és militant del Partit Comunista.
Quan se cita a Podemos, tampoc se sol classificar de moviment d'ultraesquerra. És que en l'espai de l'esquerra no existeix l'extremisme? Serà, com diu Ignacio Sánchez Cuenca, que l'esquerra és –o s’ho creu– superior moralment a la dreta?
Si el criteri per a qualificar algú d'ultra és el suport a la violència, llavors realment ni Podem ni Sumar ho són, però tampoc Vox. Sí, en canvi, van ser violents en les seves protestes i accions vandàliques de guerrilla urbana els CDR, ara graciosament amnistiats, i també Bildu en el seu temps va defensar el terrorisme assassí etarra.
No dic que no calgui tenir por a l’extrema dreta, però els mateixos que governen amb forces d’extrema esquerra han fet d’aquest temor un dels seus principals arguments per mantenir-se en el poder, i això és un més enllà.
