Escriu Arturo Pérez-Reverte que «les paraules no són simples eines de comunicació, mancades d’ànima; també, i sobretot, són gresol de cultura i de memòria, decantació de segles, i tresor de continguts».
Les paraules amb més vivències, memòria i història són els topònims, que configuren la llengua i la pàtria del nostre paisatge. No podem concebre la geografia menorquina sense els noms que designin els llocs, els indrets, els espais que configuren aquest territori. Noms propis amb llinatges aferrats per sempre més a l’escenari de la natura, com la carn a l’ungla.
N’hi ha alguns que no aconseguim desxifrar ni explicar, com el carrer de Castell Rupit de Ciutadella o la punta Nati, el Finisterre de Menorca. A Galícia, a la Costa da Morte, és on acaba realment el camí de Santiago, i aquí és on ens adonam de la finitud de l’Illa quan ens trobam davant Déu i la immensitat del mar, la mar sense amics, que fa forat i tapa.
Assenyala el filòleg Cosme Aguiló que en els topònims trobam el millor exemple de casament entre l’idioma i la geografia. I quan deixam d’usar alguna d’aquestes paraules ens empobrim, perdem senderi i identitat.
La desfeta definitiva es produeix amb la introducció sigil·losa de neotopònims espuris que ofenen el bon gust i danyen les oïdes. Per exemple, l’estany de son Xoriguer que va desaparèixer en el naufragi lingüístic del «lago de cala en Bosc» o, més recentment, la inefable «plaça de ses gordes», que substitueix i malmet la plaça d’Artrutx.
Josep Mascaró Pasarius va salvar, amb el seu «Corpus de Toponímia de Menorca», els noms de les tanques, quintanes; pous, avencs, cocons i sínies; amagatalls i llenegalls, molins de sang i beurades, barrancs, cales, llocs, paratges i paisatges d’una illa, la nostra illa, que, tot i haver-ho escrit Màrius Verdaguer, és molt més que pedres i vent. No podem perdre els nostres topònims.
