Toni Miró i Aspa va ser un farmacèutic de la Barceloneta que proclamà en una esquela a «La Vanguardia», publicada el passat 6 d'agost, que «ja no pagaré més». El seu original anunci mortuori en primera persona era graciós, però no com per a morir de riure, que és quelcom més que una expressió. S'han donat casos d'aquest tipus de mort i fins i tot hi ha una entrada a la Viquipèdia que en recull qualcuns.
L'historiador Diògenes Laerci conta el cas del filòsof estoic Crisip que va morir escanyat per les riallades en veure el seu ase menjant figues després d'haver-li donat a beure vi. El cas no sembla massa graciós, però les conseqüències sí van ser molt serioses.
A la llista de difunts que ho foren per un excés d'hilaritat hi ha personatges famosos com el rei Martí l'Humà, el poeta Pietro Aretino o el pintor de l'antiga Grècia Zeuxis. Assetjat pels deutes, Rembrandt va pintar un autoretrat poc abans de morir representant-se somrient com Zeuxis, pensant com l'apotecari Miró que prest ja no hauria de pagar mai més.
Altres, en canvi, eren gent ordinària que és avui coneguda pel seu estrepitós i hilarant final. L'any 1989, Ole Bentzen, un audiòleg danès de 56 anys, estava al cinema veient «Un peix anomenat Wanda» quan va petar (literalment) de riure. Diuen que John Cleese, actor i guionista d'aquella divertida pel·li, va arribar a pensar a emprar el cas per promocionar-la, però després s'adonà que recordar la desgràcia del finat no era com per pregonar un «Ole la gràcia!».
