Ens vam enamorar dels Jocs Olímpics en aquells estius de la infància quan els dies eren llarguíssims, gairebé interminables. Vèiem les gestes dels grans esportistes i pensàvem que era possible emular-los en créixer. Molts hem mantingut l’idil·li al qual hi contribueixen els herois o heroïnes que destaquen per sobre dels altres en cada edició. Normalment, aquests solen ser competidors a la pista d’Atletisme (Owens, Zatopek, Bikila, Beamon, Bolt), a la piscina (Weismuller, Spitz, Phelps, Ledecky) o al pavelló de gimnàstica (Comanecci, Kórbut, Biles).
Alguns dels campions han donat extraordinàries proves de superació, tot i que avui en alguns cercles anticapitalistes es condemna la cultura de l’esforç perquè beneficia als «explotadors». Al llibre «Historias insólitas de los Juegos Olímpicos», de Luaciano Wernicke, es posen diversos exemples d’esportistes d’elit que a la seva infància van patir poliomielitis i no es van conformar amb un destí d’incapacitat a base d’hores i hores de treball i exercici. Altres van ser capaços de superar lesions que segons els metges els impedirien competir.
A l’Olimp de París ja hi han entrat per dret propi el nedador francès Léon Marchand i, una altra vegada, la gimnasta nord-americana Simone Biles. El que no sabem encara és qui seran els reis i les reines al tartan de l’estadi de Saint-Dennis.
