Mon pare no era ni futboler, ni li agradava gaire l’esport, però cada quatre anys me deia, quan jo era petit, que no em podia perdre les Olimpíades. Ell entenia que la competició d’esportistes de tot el món cada quatre anys era un fet únic. Quan durant tot aquest temps gairebé ningú es mirava per televisió una cursa de 1.500 o una marató, les de les Olimpíades desperten un enorme interès. Ia més transmeten el valor original de l’esport, la capacitat dels humans de superar-se, de donar el millor que tenen després de molt de temps de treball constant, de ser capaços en una cursa d’arribar a la marca que mai havien aconseguit, de fer especial i únic un instant de 9,63 segons (Usain Bolt, récord olímpic, 2012) que es retransmet a tot el món.
Al voltant d’aquest esperit hi ha molts interessos, lògics, principalment comercials i econòmics i també polítics, quan s’elegeix la seu dels Jocs, per exemple. Però, tot i això, no es perd la part essencial del valor esportiu de la competició neta, personal o en equips.
Veure Rafa Nadal, al final de la seva trajectòria d’esportista d’elit, al costat de l’espectacular Carlos Alcaraz, és un d’aquests moments que no mos podem perdre. Ell és un gran exemple dels valors de l’esport, l’esforç per donar el millor, el respecte als rivals, l’educació, aprendre més de les derrotes que de les victòries.
Estaria bé que l’esperit olímpic servís per a la reconciliació, de moment serveix per excloure Rússia, només quinze esportistes d’aquest país hi seran presents, sense lluir la seva bandera ni escoltar l’himne si guanyen. Putin no compleix cap de les condicions de l’esperit olímpic i ho paguen els seus esportistes.
Els Jocs Olímpics es viuen com un espectacle i, tot i els valors comentats, juga el mateix paper que el circ a Roma. Seria bo que l’esperit olímpic creuàs algunes fronteres, que servís d’exemple.
