Els Jocs Olímpics de París ja van. Algunes proves de natació es realitzaran al Sena. Acaba així un segle de banys prohibits per insalubritat a aquest riu tan romàntic com tèrbol. La seva recuperació per a les capbussades era una vella pretensió francesa, que recull una recent i horrible pel·lícula sobre taurons. Ha estat possible gràcies a una gegantina milionada i l’esperó de la cita olímpica. Fa poc una ministra i la batlessa van fer una sota inaugural. Amb neoprè, detall que no acaba de donar confiança. Tampoc el color de l’aigua.
A Menorca tenim el nostre particular riu Sena no resolt: l’aigua que surt de l’aixeta. És aigua clara, un s’hi pot banyar, però no beure sense un tractament previ. Clorurs i nitrats no es veuen, però hi són des de fa molts anys. La sobreexplotació dels pous que ara s’investiga a Ciutadella és un capítol més d’una llarga llista de carències a l’Illa en l’extracció, el subministrament, la recollida, el tractament i el reaprofitament, en un context de sequera i pressió humana en augment (una magnífica manera de determinar si hi ha o no, i en quin grau, massificació a l’Illa, seria comparar i fixar límits tolerables del consum d’aigua). Es serveix aigua en precari simplement perquè l’alternativa és deixar de servir-la. I ningú no ho vol, clar.
La consciència ciutadana sobre el problema és insuficient malgrat les garrafes que s’han de carregar del supermercat. Mentre surt aigua de l’aixeta, clara i barata, ningú es queixa massa. Si arribés a casa tèrbola com la del Sena quan no és potable o té un origen poc adequat, el problema seria més visible i es generaria pressió social. Açò ajudaria a fer que la pregonada prioritat política d’ara per a les millores en aigua passés a ser una urgència social real efectiva. Perquè fan falta molts doblers, evidentment, però també un full de ruta clar, decisió, acords àgils entre administracions, licitacions ràpides i zero traves burocràtiques estèrils. Una alternativa és que designin Maó o Ciutadella seu olímpica. No tinc clar què és més complicat.
