A l’estiu sempre s’ha dormit més aviat malament. Les finestres obertes, la calor que ofega però no escanya, tot plegat fa d’antídot somnolent. En aquest sentit, la queixa justificada dels veïns pels decibels de més que generen les diferents grans embarcacions de servei, m’ha recordat aquelles polèmiques de qui es compra una casa al costat de l’aeroport i llavors fa la reclamació al Defensor del Poble pel soroll que provoquen els avions quan s’enlairen i aterren o fins i tot, de les cartes al director que generen els rellotges de campanar perquè sonen també de matinada al poble d’estiueig.
Sorolls a banda, mai he acabat de saber del tot si el totum revolutum que hi ha al port de Maó amb les cases a tocar dels creuers i dels vaixells d’aprovisionament de tota classe, està dins el que seria convenient en qüestió de seguretat. Em costa d’entendre que a tan poca distància puguin fer-se a la vegada totes aquestes operacions que combinen matèries perilloses i inflamables amb persones que pugen o baixen del ferri en una mena de còctel explosiu on només hi faltava una central elèctrica de rerefons.
M’explicaven l’altre dia que quan es va decidir substituir el trànsit dels centenars de camions cisterna que pujaven i davallaven pel port per aquesta llarga canalització que arriba fins l’aeroport, es podria haver invertit una mica més i foradar fins la Mola per evitar tenir aquestes operacions enmig de la ciutat. Llavors no es va fer i el preu el continuem pagant ara amb el soroll i els fums, com quan bufa de nord, i m’arriba fins a casa el rastre de tot aquest moviment.
