Morir en mar

Les migracions solen venir sempre de la mateixa necessitat. Les ganes, quan no és la desesperació, de tenir una vida millor. I avui, en ple segle XXI, hi ha tants de territoris on la vida és un calvari, que no és estrany que tanta gent intenti fugir.

Els menorquins hauríem de poder entendre-ho, perquè en el passat també hem protagonitzat grans moviments migratoris. Tots aquells que van anar a Amèrica a ser propietaris d'unes terres que finalment no existien. O els que van emigrar a l'Algèria dels francesos.

O els casos més individuals i més moderns. Com el d'un estimat cosí, avui ja mort, que treballava en les feines de fusteria d'un hotel de Palma. La seva sorpresa va ser que un client francès de l'hotel li comentàs que ell tenia el mateix ofici.

I el meu cosí ho va tenir clar. Si fent la mateixa feina un francès podia fer vacances i en un hotel de Mallorca, era qüestió d'emigrar a França. I així ho va fer, amb tan bon resultat que, amb el temps, s'hi instal·larien també la dona i els fills, que avui són francesos.

Més difícil ho devia tenir aquesta dona que surava morta prop de sa Mesquida. Perquè provenia dels territoris que troben la porta d'Europa tancada. Si Europa primer els va convertir en esclaus i després els va robar sense contemplacions tots els recursos, ara no vol rebre els hereus del desastre que ha provocar.

Què devia pensar la pobra dona, si era conscient que es moria? Segurament, que li havia tocat viure en un món que és una merda. I no per culpa d'ella, clar.