Feia temps que no havia retornat a veure l’encisadora panoràmica des del lloc que constituïa un oasi d’esbarjo, fa seixanta anys, per a un al·lot que confinat en un pis sospirava per l’arribada de les vacances escolars, comptant que el seu padrí, l’amo Antoni, el convidés a passar-hi uns dies de festa, idò, festa era anar a Tirant. Tirant Nou amb una fatxada majestuosa, caracteritzada pel seu semblant vermell en l’edifici possiblement de l’època anglesa del XVIII [?]. Encara que ara no he pogut visitar-les, per motius de privacitat, record del pis superior unes estances imponents d’una espaiositat magnífica, que conservaven l’empremta del passat en els seus admirables retrats, amb detalls biogràfics al peu, il·lustratius d’uns inferits capítols de la història contemporània. A la planta baixa, ran de l’escala de l’esquerra, s’inclou la capella que conserva amb respecte la gravetat d’un ahir digne d’un museu.
Les cases dels pagesos, també a la planta baixa, on s’hi arriba descobrint el bell pòrtic de les seves dues arcades, coronades amb un blasó, ens conduïen, encara ho fan, a una cuina àmplia, que llavors convocava tots els membres de la família i els missatges a l’hora dels àpats, per després conversar a taula, quan la comunicació era més despresa i no patia els destorbs de la modernitat... En succés, si més no curiós, dominat pels cinèfils, Tirant Nou va ser l’escenari d’una coneguda pel·lícula: «El correo del Rey» [1951].
