El motiu d’aquest article és degut a la quantitat de preguntes, que me va fer un al·lot, un dia del passat estiu que va venir a casa amb la corresponent pilota, i com és natural amb un xut, va anar dalt la teulada, ell hi volia pujar a cercar-la, però me vaig estimar més anar-hi jo, mentre li deia: «No... Ja hi pujaré jo, què tu encara rompràs una teula». Ell, que per cert és molt bon al·lot i comprensiu però molt demanador, me va dir: «I de què es fan ses teules, que són tan bones de rompre?».
Aquí va començar, un llarg etc. de preguntes, que li vaig haver d’explicar tan bé com vaig saber. Açò, me va fer recordar, els anys de la meva infantesa, quan sacrificava els missatges del meu avi, demanant explicacions dels relats que me contaven. Per tant, vaig pensar de cercar i redactar un poc de la història de les teules, que per cert és molt llarga i es troba en «Els arts i oficis d’antany».
Un poc de cosa sobre les teules
Així comença la història, d’aquest art i ofici de teuler. Aquests Menestrals del fang, antany es trobaven a tots els indrets de les Balears, i formaven part del gremi dels gerrers i ollers, amb el nom de «Col·legium Figulorum» com trobem a l’Edat Mitjana. Les nostres teules segons la història, poden dir-se també teules romanes, mores, àrabs o comunes, com se’ls anomena vulgarment. Es diferencien de les rectangulars planes, per a les quals s’ha conservat el mot primitiu de Tègula.
Les teules que podem veure arreu de les nostres cases, com tots sabem, són d’argila cuita, en quant a la forma de la seva col·locació, actualment tots els que fan feina dins el ram de la construcció, encara fan teulades, i qualsevol mestre o operari un poc despert, sap com van col·locades ses teules. Ara bé, l’art de Teuler, ja està més difuminat, però segons he trobat escrit, fins fa pocs anys encara és feien a mà, emprant uns motllos on s’hi dipositava i es pitjava el fang, que després s’anivellava amb una arrasadora, per fer llisa i plana la cara superior. A la sola del recipient s’hi escampava arena o cendra, per evitar que s’hi aferrés el fang. Llavors la treien i li donaven la curvatura convenient amb un instrument de fusta.
Una vegada eixuta, sols mancava posar-la damunt uns xebrons, perquè secàs i passar-la després pel forn per a la corresponent cocció. La teula ja estava llesta. Totes aquestes voltes, breument explicades, eren l’art i ofici dels antics teulers. Del qual parlarem un altre dia.
Les teules i els seus noms
Segons el seu tamany, finalitat i col·locació, les teules reben una denominació diferent: teules canaleres o regadores, són les que es col·loquen formant un rec per on corre l’aigua. Teules careneres, llomeres o serreres, són més grosses que les ordinàries i es posen a la carena o anguila de la teulada de dos vessants. Sempre van encallades. Teules cobertores o tapadores, es diu d’aquelles que estan col·locades amb l’esquena cap amunt i descansen dins les canaleres.
Teules de barba, són les que es troben al cap del rec del cap baix de la teulada. Teules de tremujal, són unes teules especials, que formen les arestes de la teulada de tres o més vessants. S’empren poc. Teules de ventilació, tenen un forat convenientment protegit per una espècie de capelleta, que serveix per ventilar els sostres de poques obertures. Teules encallades o obrades, es diu quan es troben fixes mitjançant morter o amb ciment. A llocs de molt de vent hi solen estar totes. Teules seques o soltes, són les que estan posades sense morter ni pasta. Açò altre temps era la forma més corrent de posar-les.
Entre les teules antigues, cal destacar aquelles, que duen dues ditades a manera de caneletes transversals i paral·leles, no gaire fondes a poca distància l’una de l’altra, les quals estan practicades en el cap més ample de la teulada i en el seu mateix sentit, i que serveixen per desviar l’aigua cap a un costat o altre del llom de la teula, i fer-la córrer per dins el rec.
En aquesta petita relació dels noms de les teules, hi podríem afegir moltes coses més, perquè segons la història, en el Museu de La Porciúncula, s’hi troba una teula, que potser sigui anterior al S. XVI. En quant a teuleres a Menorca, si no vaig errat, a les afores del poble d’Alaior, n’hi havia una, però d’açò ja fa molts d’anys.
També per la meva part, en aquest poc recull d’història, voldria afegir-hi el detall d’una antiga teulera, la qual es troba en el terme de Ciutadella, concretament en el lloc de Corniola, situat a la part de tramuntana, ben a prop de la urbanització de Cala Morell. És una cova, anomenada sa cova de sa Teulera, que dona nom a sa tanca on està situada. Segons les explicacions del antics missatges, allà s’hi feien teules, perquè ben a prop, hi havia un clot, del qual a mitjan del segle XX, els gerrers d’una gerreria de Ciutadella hi treien argila per obrar. En aquesta cova en qüestió, s’hi troben tots els detalls d’una cova prehistòrica, segons me va confirmar Mossèn Ferran Martí. El tema de les teuleres a la nostra illa de Menorca, no té massa anomenada, perquè també se’n feien a les gerreries.
Ara bé, tornant al tema de les teules i referent a les mides, hem pogut comprovar amb vertadera admiració, i després d’haver-ne estudiades moltes, hem arribat a la conclusió de que cada obrador, tenia unes mides pròpies, però distintes de les de les altres teuleres.
Ara per acabar aquest poc d’història de les teules, ho faré amb un detall d’unes antigues teules, que es troben a Binissalem a la possessió de Can Moranta allà, en el frontis, s’hi troben unes teules, que sobresurten de la teulada amb caracters aràbics, gòtics i llatins; una de les teules duu una inscripció aràbica, que traduïda diu: «No hi ha més Déu que Al·lah, Mahoma és el profeta de Déu». L’origen, idò, d’aquestes teules potser l’hàgim de cercar en el s. XIII o fins i tot abans.
Tot açò, sols és un poc, de la història de les teules, perquè l’he abreviat molt; un altre dia, de la mà dels «Arts i oficis d’antany», coneixerem el funcionament d’una teulera, perquè també s’hi troben coses molt curioses. Així idò, fins un altre dia.
