Des de fa uns anys la ultradreta està agafant força. En les eleccions europees s’ha vist el seu ascens, sent primera força a França, Itàlia i Àustria, i segona a Alemanya. Quatre països que han patit en el passat governs d’extrema dreta, com el nazisme i el feixisme. D’açò fa devers 100 anys. La memòria és curta. A Espanya i Portugal, on les dictadures també feren de les seves fins fa mig segle, estan resistint més l’avenç de la ultradreta, malgrat que ja té certa força.
La dreta radical creix arreu gràcies al discurs antisistema i antiimmigració, en un moment que malgrat que els indicadors econòmics són positius, la realitat és que són molts els que tenint una feina els costa arribar a final de mes, per culpa de l’augment dels preus, l’habitatge i uns sous estancats. En aquest context s’han trobat dos culpables, l’actual sistema i la immigració.
Salvant distàncies, l’ascens és comparable com el que va fer l’extrema esquerra, a Espanya amb la irrupció de Podem; a Itàlia, amb el Moviment Cinc Estrelles; i a Grècia, amb Syriza. Uns partits, cridats a canviar un sistema que amb la crisi es veia injust, i que al governar tot va seguir pràcticament igual. Les dinàmiques no són fàcils de canviar. Una cosa semblant li pot passar a l’extrema dreta quan comenci a governar, i vegi que no pot canviar el sistema i no pot aturar la immigració, perquè al final a Europa fa falta mà d’obra (encara més) barata. Però pel camí sí que pot haver-hi canvis. Així com l’esquerra, quan va ser conscient que no podria tombar el sistema, es va conformar amb introduir millores laborals, augmentar ajudes socials, major preservació ambiental, polítiques per garantir els drets i la igualtat de les dones, les persones Lgtbi i altres minories,... i un pot pensar amb el que s’haurà de conformar l’extrema dreta quan governi. I em tem que pot acabar amb una reducció de drets ja consolidats i amb un augment de l’odi cap a certs col·lectius. Esper equivocar-me.
