Hi ha que veure lo deveres que passa el temps. A Llevant de Menorca solen dir que, arribades ses festes de Sant Joan a Ciutadella vol dir que en un tres i no res serà la Mare de Déu de Gràcia i, com aquell que diu, s’ha acabat s’estiu.
No vull exagerar la nota, passa igual amb totes les coses de la vida, les setmanes volen i els mesos flipen. Aquesta servidora, quan arribava maig, ja rumiava que prest sa mamà Teresa em compraria la roba per fer-me un vestit nou de s’estiu i aniríem a Can León des Camí des Castell per comprar les sandalies blanques. I mon pare deia, i tira petit, «quan tu siguis una dona pensaràs que sa vida és un bluf».
Mentre, els meus l’avis migjorners, que vivien des d’un futimer d’anys as cap de Ponent, comentaven als seus fills, nores, gendres i nets, que tan prest arrabassessin la fulla des maig d’aquell calendari que cada any els hi regalava la ferreteria de davant la Catedral, anomenada ca Savi, trobaven el mes de juny. Recordant la festa de Maria Auxiliadora, a partir d’aquell dia Ciutadella feia un gir de campana. Tot era bulla pels carrers, que feien olor d’ensaimada i de tot lo bo i millor que sabien fer ses dones a casa. I pes carrerons, on es trobaven tantes rodes de sabates de banqueta, s’ambient s’alegrava amb els primers tocs de fabiol, un instrument que havia estat guardat dins qualsevol calaix de canterano com si fos una cosa sagrada, que durant s’any està estojat en silenci, esperant es moment de tocar. Així i tot, no era tan rigurós, perquè es fabiol ja sonava per Cincogema.
Per quedar bé podria mentir però no pens fer-ho. Diguem que jo de petita tenia un deliri per pujar as Correo de Transports Menorca per anar a ses festes de Ciutadella, però era tot el contrari. Plorava i implorava als meus pares que no volia partir i clar que m’enyorava una cosa grossa, era tan petita que separar-me dels meus pares i de ses meves coses una setmana era mal d’engolir. Anys després ma va sebre greu que la meva família no me vegés en aquell estat, principalment s’àvia Joana, que era un tros de pa bo. La record sempre vestida de negre, es cabells ben blancs i una certa tristor, sa vida no l’havia afavorida gens, ja que va perdre una filla de poc més de trenta anys i un fill també en poc temps.
Dedic aquesta carta plena de records a tot es poble de Ciutadella al que sempre he admirat tant.
