Descartant la connotació política de la paraula, la RAE, atribueix aquests sinònims a liberal: Generós, desprès, esplèndid, altruista, rumbós, alliberat, tolerant, respectuós... mentrestant, perdoneu que em remolqui pel terra... I és que us imagineu els autoproclamats liberals dels darrers cinquanta anys, com Trump per exemple, sent respectuosos? A Milei tolerant? A Thatcher alliberada? A Reagan rumbós? A Ayuso altruista? A Wilders esplèndid? A Aguirre despresa? A Johnson generós? Que va d'acudits, la secció d'avui? Malauradament, no.
Els trilers de la paraula estan prenent arreu el poder. No és d'ara, però avui som tan fàcilment enganyats i manejats per aquests populistes camuflats, que ni tan sols ens adonem que ens han convertit en un titella, en forma de mansa ovella, que han espantat per la imminent arribada del llop. Hauré de tornar a explicar-me intentant no caure en el parany de la prolixitat.
Potser la millor manera, sense ser iteratiu i reiteratiu, és deixant una pregunta oberta, una de retòrica, a manera de contesta i reflexió a l'hora: Seríeu vosaltres tan oberts, confiats i «liberals» de deixar que us traci el camí qui només mira de portes a dintre i que no veu més enllà del nas? Què vol dir això? Que haurem de recórrer a la psicologia i quasi a la fisonomia. Anem-hi.
Un tret psicològic que defineix a l'egoista, i el liberalisme salvatge és egoisme extrem, és la manca d'empatia amb qui l'envolta. És algú a qui li resulta força difícil posar-se en la pell de l'altre, per això no té en compte les necessitats alienes. Una altra clara facció que el caracteritza és ser també egocèntric... I nova pregunta com a resposta: Us encaixa més el perfil dels abans citats amb els «atributs» egoista i egocèntric, o amb les definicions que dona la RAE? Punyetera retòrica! Liberals es diuen... i han de salvar-nos del mal, perquè clar, ser salva pàtria també és innat en l'ADN, es creuen que diví, d’aquests «messies».
Però... fem un gir de guió. Em feu antiliberal per quant he exposat fins aquí? Si és que sí, entenc la resposta. Però sempre dic, des que vaig robar la frase al cantautor canadenc Leonard Cohen, que dins tota fosca hi ha una escletxa que és per on entra la llum. Sant Tornem-hi a l'explicació escaient i a la RAE, puix la quarta afecció que aquesta ens dona de la paraula liberal és: Que es comporta o actua d'una manera allunyada de models estrictes o rigorosos. I la cinquena: Que és comprensiva, respectuosa i tolerant amb les idees i els modes de vida diferents dels propis. Ara, esbrineu què és ser liberal. Jo compro el discurs de la RAE, no el dels falsaris llibertadors.
Política: Dugem-ho a aquest terreny! Els liberals originals del segle disset buscaven carregar-se la monarquia absoluta, els títols nobiliaris, la confessionalitat de l'Estat i fins i tot el dret diví dels reis. Igualment, pretenien fundar un sistema polític basat en la democràcia representativa i l'estat de dret. Aquest moviment sorgí com a contrapunt al conservadorisme. Potser eren el Podemos de llavors?
Sé que els liberals conservadors pensareu que tot evoluciona amb el temps. Clar que sí, però de vegades a pitjor, puix el liberalisme real s'ha de descriure com la filosofia que proposa llibertat i tolerància entre iguals, no regint-se pel «tan tens, tant vals», que deia a «La Belleza» el també cantautor Luis Eduardo Aute. A més, aquesta política liberal seria promotora de llibertats civils i econòmiques sense agenollar-se a les goles ni del conservadorisme ni de l'intervencionisme. Constituiria una veritable justícia social i el pilar en què es fonamentarien, de forma real, tant la democràcia representativa com l'estat de dret ja citats i, òbviament, albiraria també una molt més nítida divisió de poders: «You may say I’m a dreamer», resava a «Imagine» el britànic i també cantautor John Lennon.
Crec, en definitiva, que aquest neoliberalisme no pot tenir dret a retallar, moto serra en mà, drets civils; o a esmicolar la sanitat pública; o que el cim de la llibertat sigui poder fer les copes quan, com, i on vulguem. És molt més que això. El primer exemple és intolerant i intolerable; el segon, incendiari i reaccionari; el tercer, directament, de barra de bar. El liberalisme que defenso, que conserva les arrels socialdemòcrates, és l'antítesi del que avui m'he referit... Quina llàstima que la taronja esdevingués en menjar per a gavines en lloc de fer-li canviar l'olor d'esmorteït a la rosa. Ja ho deia l'il·lustre i també cantautor, l'italià Franco Battiato: «Cerco un centro di gravità permanente».
I ara... que he acabat l'article, i després de citar a Cohen, Aute, Lennon i Battiato, m'adono que potser els autèntics liberals... siguin els cantautors! Doncs, igual sí que anava d'acudits la secció d'avui, puix neoliberalisme és igual... a mal acudit. He dit!
