Forma de tractar que s’usa parlant amb una sola persona a la qual no es dona el tractament de tu [de confiança] ni el de vostè [de distància]. En el refraner apareix: «Casa’t, i et diran vós; per indicar irònicament que en casar-se s’adquireix una certa categoria... però també es troben molts d’inconvenients» [sic], indica el DCVB. I continua el diccionari Alcover: «La referida frase es funda en el fet que a Mallorca era usual tractar de tu els fadrins i de vós els casats».
A mi, des de dins, quan ho he observat, sempre m’ha semblat una forma de considerat respecte envers les persones majors; tot i que, avui, quan el vostè s’està exiliant, el vós pràcticament s’ha diluït. Ho recordava, açò del vós, per l’anècdota que els referiré succeïda as Mercadal fa més de mig segle... –¿Cóm esteis vós? va saludar-lo en visita de compliment una neboda, que l’avi no veia en molts mesos, mentre l’obsequiava amb una safata de crespells...
Després d’un parell de besades i d’algunes frases protocol·làries, sense excloure detalls de suposada estima, quan dita neboda se’n va anar, l’avi, per l’excepcional estranyesa de la visita, comentà: – ¿que dec haver de morir prest...? L’anècdota, m’ha vingut al cap per palpar els voltants de Sant Joan... L’avi, Joan de nom, també era ‘sant’, excuseu-me, home bo i de bé, que obrava segons la llei moral, temorós de Déu i home de silencis. I quan la paraula donada valia tant o més que la signatura...
