A l'esport, hi ha un trastorn que de vegades apareix en gent que es sotmet a exercicis importants. Si la pèrdua energètica que experimenta el cos durant l'exercici, no es compensa amb una alimentació adequada, es pot acabar generant un desequilibri que no només es manifesta en forma de fatiga corporal i més facilitat de lesions. També és comú que s'acompanyi de falta de concentració, irritabilitat o depressió.
Excedir la capacitat que l'organisme té per a refer-se, significa entrar en una dimensió poc recomanable. No passa res si això succeeix d'una manera puntual. Però quan forma part de la rutina, s'ha de tenir cura de no descompensar-se entre esforç i recuperació, perquè a la llarga es poden acabar generant perjudicis de difícil retorn.
Qualsevol esforç que feim, sigui en la preparació física, en la inversió d'un negoci, en la participació a un voluntariat o en l'aprenentatge d'un instrument, es preveu un afany amb l'expectativa d'un resultat, d'un rendiment. En els casos citats, tenim l'anhel de millorar la nostra condició corporal, l'ànsia de beneficis econòmics, el desig de reconfortar-nos amb la feina d'equip o la il·lusió de poder sonar una tonada que ens motiva.
En cada àmbit, s'ha de trobar una harmonia entre la inversió (en temps, en diners, en renúncies d'altres coses) i el retorn que obtenim. Quan el que ve de tornada no acaba compensant el valor que donem a allò que prèviament hi hem posat, començaran els dubtes de si cal mantenir la idea o repensar-la.
Comprar un abric quan fa fred i no en tenim cap, sol ser una bona pensada. Ens reconfortarà molt poder deixar de patir la fuita de temperatura. Però si ja disposam d'un cert nombre d'abrics, comprar-ne d'altres ens generarà una satisfacció decreixent, fins al punt que, quan en comprem un més, probablement sentirem que hem caigut en la trampa del consumisme.
Analitzant aquests episodis, solen aparèixer diferents visions, unes més terrenals i d'altres més recercades. De vegades, no hi falta aquell que diu que no voler comprar més abrics quan ja se'n tenen prou és estar en contra de la roba. I que cal tenir en compte que, vulguem o no, -argumentaran- la roba ens guareix de les inclemències atmosfèriques.
De l'altra banda, hi haurà qui pugui entendre l'acció de no voler comprar més com una postura assenyada entre la despesa i els beneficis obtinguts a canvi. Perquè, de vegades, tenir-ne més no implica millores. Quan succeeix que, a major quantitat, menor retorn, estem davant una deficiència de rendiment.
A Balears estem experimentant una gran deficiència de rendiment amb la massificació turística. A mitjans dels anys vuitanta l'arxipèlag rebia una tercera part del turisme que rep ara, mentre que la renda per càpita liderava el rànquing de les comunitats autònomes. Avui tenim el triple de turistes i estem a la posició dotzena. A base de projectar com si sigui una bona notícia l'increment de turistes (i de creuers, i de vehicles) ens hem situat al vagó de la cua. Ja no és que sigui necessari reaccionar, és que és urgent fer-ho.
Com en el trastorn dels esportistes, a les zones que pateixen massificació de manera repetida i creixent, es comencen a detectar símptomes de fatiga. Hi ha una fatiga ciutadana, de la gent que veu que va perdent oportunitats i condicions (dificultat en l'habitatge, falta de feina mínimament qualificada, espais saturats...). També s'hi detecta una fatiga ambiental (no basta l'aigua, no hi som a temps a gestionar el fems, les depuradores no tenen prou capacitat...).
Igualment, apareixen la irritabilitat, la depressió, fets que aprofiten molt bé els que prometen solucions messiàniques. Davant això, no queda altra que posar en marxa la reflexió ciutadana, comunitària, la discussió conjunta de sortides i l'alçament de la veu per fer sentir la reivindicació d'una societat amb millors perspectives que la costa avall en què estem entrampats.
És hora de feina d'equip. És temps de crear nous contextos socials que generin respostes reals i no negacionismes d'una realitat palpable. Ja no es poden admetre més excuses per dilatar la gestió del problema. Cal tornar generar il·lusió, imaginaris desitjables, camins per transitar-hi i energies per avançar.
Quan les institucions no contesten i els agents econòmics habituals tanquen els ulls, es necessiten moviments socials per recordar quins son els interesses col·lectius. Menorca ha de tornar a trobar la senda que marca la diferència. Quan la gent es mou, el rendiment social millora molt.
