Quan no pots desmentir una informació, desacredita el mitjà i el periodista que la signa. En el manual del polític populista, aquesta és la primera consigna. Al final, tot està inventat, també les caceres mediàtiques. Pedro Sánchez no és el primer president que és objecte de «bulos» ni tampoc el primer a qui s’investiga el seu entorn personal o es fan dossiers. Recorden Cristina Cifuentes?
El líder del PSOE pot denunciar les notícies falses als jutjats, però allò que li destorba són les notícies veraces sobre el conflicte d’interessos de la seva dona com a «recaptadora de fons» -així es presentava ella- i els seus vincles amb empreses que opten a contractes o subvencions del govern del seu marit. Si en tost de Begoña Gómez es digués Brigitte Macron, seria notícia igual.
Serà legal o no, aquest és un terreny dels jutges, però el fet és rellevant i tenim dret a conèixer-ho. Fiscalitzar el poder des de la premsa no és escampar fang, és ajudar a fer net. Com si no en tinguéssim prou amb la inviolabilitat del rei -que necessita amb urgència ser acotada-, ara arriben els que pretenen convertir en intocable el president de torn.
Com que Sánchez no pot desmentir allò que és cert, posa al mateix sac informacions serioses de mitjans acreditats i les insídies ridícules de difamadors de pamflets i xarxes socials per fer veure que tot és el mateix.
Ara s’ha encarat amb un altre populista, el president argentí, de qui el ministre Óscar Puente ha insinuat que es droga. El govern espanyol s’ha ofès perquè ha rebut una resposta a l’altura de la seva mala educació.
Sánchez i Milei són més semblants del que es pensen, els dos comparteixen la pulsió egocèntrica. La diferència, però, és que l’espanyol no guanya eleccions: és un populista sense popularitat. Deu ser una frustració per a qui es rodeja de pilotes que el defineixen com a «puto amo» i ha fet del PSOE la seva ombra.
