El fet de publicar cada quinze dies (bimensualment, és a dir, dues vegades al mes) em permet escriure d'una manera reposada, sense reaccionar en calent davant d'una notícia o un fet més o manco destacable periodísticament.
Aquesta demora en el temps ajuda a reflexionar i no rallar rebotat. Ja sabeu que els grans titulars s'esvaeixen en pocs dies i no és qüestió d'allargar les conseqüències de les interpretacions precipitades de notícies puntuals.L'esquitx d'avui respon a la pregunta que fa poc temps va ser el titular d'una sessió feta a l'Ateneu de Maó. El títol era: «Menorca, cap on camina?» i, a parer meu, hi va haver més preguntes que respostes, tant per part dels tertulians com dels assistents.
Va sortir allò de la «via menorquina del desenvolupament» molt ben estudiat els anys 70, d'on s'ha passat d'un destacable equilibri dels sectors productius a l'actual situació a la qual, pel que vaig entendre, hi ha un desequilibri notable, fins al punt de què el sector terciari és del 85% del total. Bons economistes tenim a Menorca per a concretar aquest punt. Ja sabeu que el món es divideix en dues parts: Menorca i la resta del planeta Terra... (és broma, però no tant).
Com és bo destacar, aquest sector terciari (serveis i, especialment, el turisme) depèn en gran part de les possibilitats d'accés a l'Illa. No havent-hi cap pont, com deia la cançó dels anys 60, la dependència recau, absolutament, dels camins aeris i marítims, no dels terrestres. I aquí puc recordar (recordar és tornar a viure, deia la publicitat de l'empresa Kodak) als meus anys joves, l'accés marítim depenia, exclusivament, de la inefable Trasmediterranea, com deia el recordat Tomàs Vidal, controlada pel clan March i l'accés aeri era gestionat per Aviaco (Aviación y Comercio). El preu d'un bitllet, a Barcelona, podia invertir tot un matí a les oficines de la Via Layetana nº 2, al costat de Correos. Crec recordar que costava 125 pessetes (avui 0,75 €) i el primer bitllet d'avió (any 1963) em va costar 540 pessetes (3,25 €), quatre vegades més.
Dic tot açò a causa que, ara que tot està liberalitzat i la competència és oberta, resulta que hem d'empassar-nos certes declaracions del director de relaciones institucionales de l'hereva de la Trasmediterrània, la Grimaldi que, a la vista de les reclamacions d'una part dels habitants de la part de migjorn del port de Maó pel soroll d'un barco que quan atraca a port, no apaga els generadors elèctrics, ha dit i la frase és, exactament, «antes que cambiar de barco, cambiaremos de puerto».
«Xulesco» i insultant. Mireu qui va ser el primer Grimaldi i com va conquerir el «Principat» l'any 1297.
