L’edició del 6 de gener d’aquest mateix diari informava que Menorca és l’única illa on el català té un ús majoritari, en concret un 53% dels residents, mentre que a Mallorca se situa en només un 32,5% i un molt alarmant 25,22% a Eivissa. La font de les dades és l’INE i són recollides per l’Ibestat.
No tenim aquí espai per analitzar les causes que han provocat aquesta situació, però és evident l’impacte que hi ha tingut el fet que, en tres o quatre dècades, la població illenca s’hagi multiplicat per tres –amb una important disminució de la població autòctona en 23 punts en el global de les Illes Balears. Menorca presenta el percentatge més alt de població nascuda en terres de parla catalana –i per ventura l’illa on la llengua catalana sigui utilitzada habitualment per més població que no la tenia com a primera–, cosa que explicaria la diferència respecte de les altres illes. Per qui estigui interessat en aquesta anàlisi en profunditat i rigor podem recomanar el llibre «La llengua catalana a les Illes Balears: del passat al futur» publicat l’any passat per Lleonard Muntaner, obra coordinada per Ivan Solivellas i amb treballs de Bernat Joan i Marí, Joan F. López Casasnovas, Isidor Marí, Josefina Salord Ripoll i Fanny Tur Riera, amb pròleg de Joan Veny i epíleg de Maria del Mar Vanrell.
Que Menorca presenti un percentatge de parlants més elevat que les altres illes no vol dir que no ens trobem també en una situació preocupant, ja que patim igualment la tendència a la baixa i, sobretot, perquè no podem concebre la llengua com a compartiments estancs, sinó que es tracta d’un tot en què la mala salut d’una part afecta el conjunt del cos. Afegim-hi encara una altra tendència, que aquesta estadística no pot recollir, però que apuntava, en la mateixa edició del «Menorca», el filòleg Xavier Gomila quan indicava que la realitat dels instituts de Maó, a diferència dels de ponent, és que la llengua comuna dels adolescents és el castellà, fins i tot entre els catalanoparlants. I l’encertava de ple quan parlava d’un problema estructural i de fons de l’estat espanyol que no ha sabut assimilar el fet diferencial i la diversitat de llengües dels territoris que el constitueixen.
A vegades hem pogut llegir, en qualque opinió publicada, el disbarat que la varietat estàndard de la llengua posa en perill el català de Menorca. Res més enfora de la realitat. L’estàndard, en el cas del català prou flexible, té un usos molt concrets i no afecta per res les varietats parlades –basta comprovar-ho mirant els dialectes de l’espanyol–, mentre que és imprescindible per a qualsevol llengua de cultura. El perill real per al català de Menorca, i per al de qualsevol altre lloc, és que en disminueixi l’ús social i que se’n redueixi de cada vegada més el nombre de parlants.
Per revertir aquesta situació caldrien polítiques decidides per part de les institucions d’autogovern –també una llei de plurilingüisme realment respectuosa i d’àmbit estatal– que prestigiessin la llengua i la fessin necessària, ja que no només tenen el deure legal de protegir la llengua catalana, pròpia d’aquestes illes, sinó també el deure moral. Ara, en canvi, des del govern de les Illes s’apliquen mesures regressives que empitjoraran molt més la nostra situació lingüística i que creen conflictes on no n’hi hauria d’haver. També convé afegir que, per a la salut de la llengua, és així mateix necessària una actitud positiva i proactiva, diria entusiasta i amb convenciment, per part dels mateixos parlants.
