Reciclar paraules

Una societat que respecta i ofereix recursos estructurals, oportunitats, que té una mà sempre estesa cap als individus que tenen un punt de partida, físic, psíquic, econòmic o social, més dur, demostra que val la pena. Els recursos i els serveis destinats a persones amb discapacitat, a famílies vulnerables, a víctimes, a fillets deixats de la mà de Déu, són inversions d'un benefici inqüestionable, més enllà del que diguin les demagògies liberals d'ultradreta i els voraços informes de freds buròcrates.

Noticias relacionadas

Ous, oli, salses, història i ficció

Más noticias relacionadas

Per açò, mantenir a la Constitució la paraula disminuït per referir-se a persones amb discapacitat era un anacronisme impropi. I no es confonguin. Açò no va de cultura woke, d'ofenses de pell fina, del carregós llenguatge políticament correcte. Tampoc no és com l'absurda controvèrsia entre dia i diada. És una altra cosa. Atribuir oficialment a la persona amb discapacitat un valor menor a una altra vulnera la seva integritat. La denigra. No ajuda.

Altres paraules de la mateixa cosa amb el temps han passat també a ser tant ofensives com incorrectes. Les persones amb discapacitat són tan poc normals com qualsevol de les persones sense discapacitat i no arriben tard enlloc. Però aquestes paraules no s'han de tirar. Es poden reciclar. S'ha de considerar una actitud subnormal menystenir a qui pitjor ho té per progressar. Un col·lectiu és retardat si confon l'absència de discapacitat amb superioritat. Una societat és disminuïda si a les persones que ho tenen més complicat no els ofereix respecte sincer, camins oberts i, senzillament, una mà d'ajuda. I qui no la necessita en algun moment de la vida?